CatalanText.txt

JOAN CRISTIÀ ANDERSEN



A una de les millors places de Copenhagen hi ha el monument de Joan
Cristià Andersen, el príncep de la fantasia fill d'un trist sabater,
el somniador, l'errívol, l'etern imaginatiu del conte, la novel·la i
el teatre. Els viatgers de qualsevol contrada, en arribar a aquella
plaça danesa, on Joan Cristià Andersen, en efígie i tot, és voltat
de les flors i els infants, no necessiten recórrer al _Baedeker_ per
saber els mèrits de la figura estatuada, que no és un militar
llampant ni un savi recòndit ni un polític eloqüent. No és sinó un
poeta, i un poeta que ha parlat universalment al cor dels homes
durant algunes generacions, un poeta present a les imaginacions de
tots, i perdurable en elles perquè hi entrà a l'edat del tabals i
les nines, llavors que l'ànima és tota plàstica i tota afanyosa dels
petits mites, plena de mil fretures de pintoresc esbrinament, o
d'interpretació animista.

Andersen és un gran clàssic de la infantesa. Cal recordar, però, que
els grans clàssics de la infantesa són els autors susceptibles de
viure novament en qualsevol etapa del desenrotllament de nostre
esperit. El secret per parlar a la infantesa, no és dir pedantment
coses simples, istil comú dels escriptors mediocres que han cregut
que escriure per als infants equivalia a enclaustrar-se en la
insipidesa i en uns quants tòpics morals primaris. El secret per
parlar a la infantesa és dir simplement, il·luminadament, i amb un
fort estímul per a l'acció, tota la complexitat de l'esperit. És a
dir, parlar en poesia, i el que és més, en poesia èpica. _El Castell
d'Iràs i no en Tornaràs_, la _Ilíada_, la _Cançó de Roland_, i les
rondalles d'Andersen, tenen comuns denominadors.

Hi ha al davant nostre, en escriure aquestes ratlles, un gravat amb
la figura d'Andersen. Andersen està en un menjador, en un pacífic
menjador burgès, de cara a la finestra, apoiat el colze sobre una
taula rodona, entapetada. Andersen mira la finestra i ja és vell. Al
mur hi ha molts de retrats, una llibrerieta, i al peu de la
llibrerieta, un vas de flors. Aquest noble vell escandinau,
d'esguard encara embadalit, és un successor dels autors de les
_Sagas_, aquests formidables èpics del Nord. Però, nat en una època
de decadència de la voluntat (com es coneix per la minúcia dels
petits retrats a la paret, per la taula rodona entapetada), nat en
un segle que no ha estat, com els de l'Edat mitjana, d'un
romanticisme heroic, sinó d'un romanticisme burgès, Joan Cristià
Andersen ha hagut de veure el món de les lluites, l'obsessionant
clar-obscur del bé i del mal, del desig i el desengany, de la passió
i la mort, com amb uns binocles de teatre presos a la inversa.
L'epopeia d'Andersen és una epopeia en miniatura. Andersen fa moure
les coses petites, les coses anònimes, les coses fàcilment
invisibles, i les dota d'un antropomorfisme meravellós, ple de
colpidora veritat, més sentimental que no pas humorístic, més irònic
que no pas faceciós.

Aquest menut panteisme anecdòtic, no radicalment distint en son
origen del que trobem a certes religions de l'Extrem Orient, i, en
condició dispersa, al folklore de tots els països, és una
commovedora caricatura de la creació divinal, i per tant, un
testimoni del daler divinal infós en el fang de l'home. Andersen i
la gerda i sempre renovellada simpatia que troba en el cor de les
generacions són un admirable document humà. Les seves joguines
imaginatives il·lustren certs caients de l'ànima moderna, com les
Tanagres fines i delitoses ens parlen d'intimitats antigues.

* * *

Hem col·locat Andersen entre els imaginatius que tot i adreçant-se a
la infantesa, deixen una petjada vívida en el cor de l'home, i són
susceptibles de relectura a totes les edats. Però sigui especialment
consagrat aquest recull d'algunes de les seves inspiracions de més
anomenada al noi ciutadà, al noi que podrà dir, més tard, quelcom de
semblant als versos d'En Maragall que duen per títol _Sol solet..._

Quan jo era petit
vivia arraulit
en un carrer negre.
El mur hi era humit
prô el sol hi era alegre.

Per lla a Sant Josep
el bru sol solet
lliscava i lluïa
pel carreró estret.

En mon cos neulit
llavors jo sentia
Una esgarrifança
de goig i alegria.

Al noi de la ciutat -al noi tancat en el piset,- al noi que sent una
enyorança estranya de la natura que no coneix, de la vida lliure per
la qual és fet, i la mancança de la qual ell compensa amb la quieta
dèria imaginativa de sos ulls massa suaus, -al noi dels dies
monòtons i «del mocadoret al coll» volem oferir especialment aquest
llibre que al capdavall és, com tots els llibres d'intensa
imaginació, un llibre degut a qui fou un infant sofridor i cohibit.

Nostre infant sentirà tota a tragèdia de l'intrèpid soldat de plom.
Nostre infant compendrà que el secret de la seva lliberació futura
es troba en la història memorable de l'aneguet lleig. Nostre infant
capirà el fat tràgic de la donzella de la mar i la pura delicadesa
del rossinyol de la Xina. I si no arriba a dominar absolutament tots
els matisos, d'aquesta obra cabdal d'Andersen que es diu _Les coses
que veié la lluna_, i que és una de les joies de més preu de les
modernes literatures escandinaves, en rebrà, tanmateix, un seguit de
sensacions meravelloses, i un tast abundós dels refinaments i els
exotismes que caracteritzen el nostre temps, no menys que de certes
profundes ingenuïtats espirituals del poeta pensívol i vagarívol, no
d'Andersen tot sol, sinó del poeta de qualsevol temps i indret que
endevina, en la seva mena de llunàtica distracció, no pas l'essència
de les coses, que no és més que un calze buit o una arpa muda, sinó
la llur gràcia -invisible per als ulls grollers,- efímera expressió
d'un moment que el poeta redimeix de la mort.

* * *

Per qui vulgui fer objecte d'especial estudi la figura de Joan
Cristià Andersen (sos textos danesos seran llegits amb poc esforç
per qui conegui a fons l'alemany) retreurem en primer lloc sos
llibres de viatges, escrits darrera els que emprengué subvencionat
per l'Estat, per exemple: _Skyggebilder_ (1831); _En Digters Bazar_
(1842) escrit després d'un viatge per Grècia; _I Sverrig_ (1849),
resultat d'una visita a Suècia; _I Spanien_, llibre sobre Espanya.

Les primeres novel·les, traduïdes a alguns idiomes (l'anglès i
l'alemany), foren _Improvisatoren_ (1835), _O. T._ (1835) i _Kun en
Spillemand_ (1837).

La primera part de les seves immortals històries màgiques
_(Eventyr)_ aparegué en 1835, la segona en 1838-42, la tercera en
1845, i així continuaren, a intervals irregulars fins que les
darreres aparegueren en 1871-2, havent ja Joan Cristià Andersen
assolit una reputació mundial.

Les nombroses comèdies i els nombrosos poemes d'Andersen són
inferiors a les històries que han popularitzat el seu nom.

La seva autobiografia _Mit Live Eventyr_ (1855-77) «és de gran
interès, i tal vegada, diu un crític, la més ingènua i subjectiva
biografia que mai s'hagi escrit».

Altres obres d'Andersen: _Billedbog uden Billeder_ (1840);
_Ahasuerus_ (1847); _De to Baronesser_ (1847), _At vaere eller, ikke
vaere_ (1857). Els setanta anys que visqué el gran autor danès
(1805-75), ens llegaren certament una obra copiosa. Que el poeta de
_l'Aneguet lleig_, assolint noves popularitzacions en nostre idioma,
augmenti nostres tresors imaginatius; car el gradual reviscolament
de la imaginació catalana és el primer fonament per a fer pròsperes
i invencibles les empreses de l'art i la política, de la cultura i
el diner.

La imaginació és un imperatiu de conquesta. Que n'aprenguin sos
camins nostres infants; i tinguem per ben segur que no hi ha
literatura més estimulant que una rondalla o una epopeia.

_(Joan d'Albaflor, Maig de 1918)_




LES COSES QUE VEIÉ LA LLUNA



És una cosa ben estranya, però el fet és que quan els meus
sentiments son més dolorosos i estan al ple, tant la meva llengua
com les meves mans semblen lligades. No puc estergir les meves
impressions en paraules o en pintura, i les sento com m'abrusen,
dins de mi. I tanmateix só un artista: mos ulls m'ho diuen, i tota
la gent que ha vist els meus esbossos i les meves notes m'ho
reconeixen prou.

No só més que un pobre minyó, i visc en un dels carrers més estrets;
però la llum no em manca, perquè visc ben en l'aire, i tinc una
bella vista damunt la teulada. Per espai d'uns quants dies, a la
primeria, quan vaig venir a viure a ciutat, ella em semblava ofegosa
i soliua. Per compte de turons i verdes boscúries, només hi havia en
mon horitzó que canonades de xemeneies. No tenia ni un sol amic, i
en aquell indret ni tan sols hi havia la cara d'un conegut per a
dar-me el bon dia.

Un vespre, jo que m'estava dret, i amb el cor trist, vora la
finestra, jo que l'obro i miro enfora, i té, si en vaig tenir
d'alegria! Vaig veure una cara que coneixia, una cara rodona i
amical, la millor amiga que tenia quan era a casa. Era la Lluna, la
vella, l'estimada Lluna, sense cap trasmudança, i amb el mateix
posat, ben bé, que solia tenir quan em sotjava a través d'els salzes
en els aiguamolls. Vaig tirar-li un bes, i ella resplendí de dret
fins la meva cambra i em prometé d'entrar cada vespre que sortís de
casa. Aquesta promesa l'ha complerta, ben fidelment, i és només una
llàstima que s'hi estigui tan poca estona. Cada vegada que ve em
conta una cosa o altra que va veure la nit abans.

«Ara pinteu això que us dic!», fa ella, «i tindreu un bell llibre
d'imatges». He fet el que ella em deia manta vesprada, i, a la meva
mena, podria donar una nova versió de les _Mil i una nits_; pero
serien massa. Les que dono, poc son triades, però estan en l'orde
que les vaig sentir. Un pintor de grans facultats, un poeta o bé un
músic, potser n'haurien tret més profit: això que jo ara dono aquí
són només que esbossos a corre-cuita, amb pensaments meus que de
vegades s'hi emboliquen; perquè la Lluna no venia pas cada nit:
vespres hi havia que els núvols l'amagaven.



NIT PRIMERA

«El darrer vespre», per a dir-ho amb les mateixes paraules de la
Lluna, «quan jo lliscava entre la clara atmòsfera de la India i em
reflectia en el Ganges, vaig fer per manera d'atravessar els
bosquets espessos de plàtans, les fulles dels quals es superposen la
una damunt l'altra, compactes com les còrnies fulles damunt el dors
de la tortuga. De l'espessedat n'eixí una donzella indiana. Era tan
lleu com una gasela i tan bella com Eva. Tenia tanta aèria gràcia en
tota ella, aquesta filla de la India, i, tanmateix, tanta fermesa en
el determini! Jo podia llegir el seu intent quan venia. Plantes
arrossegadisses i espinoses li esquinçaven les sandàlies, però ella
caminava endavant, tota cuitosa. Els cérvols, que pujaven del riu,
on s'havien fet passar la set, saltaven temoregament enllà d'ella,
perquè la donzella duia a la mà un llum encès. Jo podia veure la
sang que decorria per sos dits delicats quan ella els decantà damunt
la flama per fer-li aixopluc. Ella s'acostà al riu i posà el llum
damunt la faç de les aigües i el llum, tot surant, s'allunyà pel
corrent. La flama parpellejava i semblava que es volgués aturar,
però encara cremava, i els negres ulls guspirejants de la donzella
la seguien, amb una dalerosa llambregada sota llurs vores sedoses.
Ella sabia que si el llum cremava per tant de  temps com ella pogués
seguir-lo amb sos ulls, son enamorat vivia; pero si s'apagava, és
que era mort. El llum cremava i parpellejava, i el cor d'ella
cremava i tremolava. Caigué de genolls, tot pregant. Al seu costat,
dins l'herbei, hi havia un serpent metzinós; pero ella no hi parava
esment: no pensava sinó en Brama i el seu desposat. «Viu!» digué amb
joia; i de les muntanyes vingué el ressò que deia «Viu!».



NIT II

«Vet-aquí que ahir», em digué la Lluna, «Vaig sotjar, cap avall,
dins una eixideta voltada de cases. S'hi estava una gallina amb onze
pollets. Una noieta tota bonica saltironejava entre ells. La gallina
cloquejava i estenia les ales, esparverant-se, damunt la llocada.
Aleshores el pare de la noieta sortí i la renyà, i jo vaig
escórrer-me tot fent via, sense pensar-hi més. Però aquesta nit, fa
només que cinc minuts, he mirat aquella eixida. De primer era tota
quieta, però després sortí la mateixa nena. Lliscà blanament cap al
galliner, aixecà la balda i es ficà a dins, arran de la gallina i
els pollets. Ells que escatainaren i agitaren les ales, i la noieta
els corregué al darrera. Ho he vist ben planament, perquè sotjava a
dins per una clivella de la paret. Jo estava tota irritada amb la
dolenta noieta, i em féu plaer que son pare comparegués i la renyés,
més iradament que no pas el dia abans. La prengué del braç i ella
tombà endarrera el seu cap, mostrant sos ullassos blaus tots plens
de llàgrimes. -Què esteu fent?- digué ell. Ella plorà i digué:
-Només volia que entrar cap a la gallina per besar-la i demanar-li
que em perdonés per haver-la espantada ahir; però he tingut por de
dir-vos-ho.

»El pare besà la dolça innocent en el front, i jo vaig besar-la en
els ulls i en els llavis».



NIT III

«En l'estret carreró aquí a la vora -és tan estret que només em lleu
que pocs minuts de fer lliscar mos raigs a sa fondària, però en
aquests minuts veig a bastament per a saber quina és la gent que es
mou per allí- vaig veure-hi una dona. Fa setze anys, era una noia:
lluny, en el camp, jugava en el vell jardí de la parròquia. Ja la
bardissa roserenca era tota xaruga i havia passat la florida: els
rosers trescaven abandonats damunt els caminals, i enviaven branques
totes llargues a dins de les pomeres. Per ci per lla s'obria una
pobra rosa, no pas gentilment, com hauria pertocat a la reina de les
flors; però encara conservava aquella color i aquella flaire. La
criatureta de la rectoria em semblava una flor molt més dolça,
asseguda en son escambell, sota la bardissa ensalvatgida, tot besant
les galtes masegades de la seva nina. Deu anys més tard vaig
veure-la altra vegada. Vaig veure-la en una sala de ball tota
resplendent: era la bella núvia d'un ric comerciant. Va delectar-me
la seva felicitat, i tot sovint la cercava en aquestes vesprades
serenes. Ai! Ningú no féu memòria de mos ulls tan clars o de mos
esguards penetradors. La meva rosa també deixava créixer tanyades
ensalvatgides com les roses del jardí de la parròquia. També hi ha
tragèdies en la vida de cada dia. Aquesta nit n'he vist el darrer
acte. Aquí, en l'estret carreró, damunt un llit, es trobava a les
portes de la mort. L'inic propietari, insolent i cruel, son únic
protector, arrabassà el cobrellit. «-Alceu-vos!- digué. -Vostra cara
és un encís. Vestiu-vos, pinteu-vos-la, i arreplegueu algunes
monedes: altrament us tiro al carrer. Alceu-vos tot seguit!» «Tinc
la mort al cor- digué ella. -Oh! Deixeu-me reposar». Però ell la
forçà a aixecar-se, i pintà ses galtes i posà en son cabell una
garlanda de roses. Després l'assegue vora la finestra, amb el llum a
prop seu, i la deixà. Vaig mirar-la com seia immòbil, amb les mans a
la falda. La finestra s'obrí d'una rauxada, i un dels vidres es
petà; però ella no es mogué. El cortinó voleiava al seu voltant com
una flama. Era morta.

»La morta de la finestra oberta em predicava una lliçó de moral. Ma
rosa del jardí de la parròquia!».



NIT IV

«Vaig assistir a una comèdia alemanya anit passada», digué la Lluna.
«Fou en una petita ciutat. Un estable havia estat convertit en
teatre; és a dir, els compartiments romanien en peu, tots adornats
per a servir de llotges. Tot el fustatge era cobert amb paper de
tons vius. Un petit canelobre de ferro penjava del sostre, que era
molt baix; i perquè no pogués desaparèixer dins la teulada, com en
un gran teatre al so de la campana de l'apuntador, tenia un cubell
capgirat al damunt seu. «Ning, ning!» féu la campana; i el petit
canelobre féu un bot de pam, i aleshores hom conegué que la comèdia
havia començat. Un jove príncep i la seva muller, que viatjaven
passant per la ciutat, foren presents a la representació. La sala
era atapeïda: només en el lloc de sota el canelobre s'hi veia un
petit cràter. Ningú no seia allí perquè el sèu degotava: clinc,
clinc. Ho vaig veure tot, perquè feia tanta de calor que totes les
espitlleres romangueren obertes. Els nois i les noies sotjaven de
fora estant, tot i que la policia de dins seguia amenaçant-los amb
els bastons. La noble parella segué en un parell de cadires de
braços, arran mateix de l'orquestra. El burgmestre i la seva muller
solien ocupar-les, però en aquesta avinentesa no tingueren més remei
que seure en els bancs de fusta, com si haguesin estat ciutadans
ordinaris. -Veieu? Hi ha gent que mana i hi ha gent que encara mana
més- reparaven tranquilament les bones comares. I aquest incident
dava un aire especial de festivitat a la funció. El canelobre féu
sos saltirons, la multitud fou tustada d'amunt els nusos dels dits,
i jo... sí, la Lluna veié tota la funció».



NIT V

«Ahir», digué la Lluna, «vaig mirar cap avall, vers la vida de
París, i mon esguard penetrà en alguna de les cambres del Louvre.
Una àvia xaruga, pobrament abillada, que pertanyia al més baix
estament, acompanyada d'algun dels petits subalterns entrà a la
cambra buida i gran del seient reial. Necessitava veure'l, li calia
veure'l! Li havia costat molts de petits sacrificis, i molta de
virtut persuasiva abans que assolís el seu desig. Doblegà ses mans
secardines, i mirà al seu volt amb tanta de reverència com si fos a
l'església. -Fou aquí.- digué -aquí.- I s'atansava al seient reial,
de riques penjarelles de vellut brodat. -Aquí.- digué -aquí! I
caigué de genolls i besà la catifa de púrpura: em penso que va
plorar .-No hi havia aquest mateix vellut- digué el subaltern,
mentre al volt de sa boca hi jugava un somriure. -Però fou aquí!-
digué la dona. -Semblava igual. -Igual,- respongué ell -però no ben
bé igual: les finestres eren fetes a miques, les portes arrabassades
i hi havia sang damunt els paviments! -Però hom pot dir així mateix
que mon nét morí damunt la cadira reial de França. Mort!- repetí la
vella. No em penso que diguessin cap més cosa. Abandonaren la
cambra, passat no gaire temps. La posta s'esvaí i la meva llum
esdevingué més forta damunt el vellut sumptuós de la reial cadira de
França. Quí us penseu que era, la vella? Us diré una història. Era
un capvespre, en el més brillant dia de victòria de la Revolució de
juliol, quan cada casa era una fortalesa, cada finestra una
espitllera. La gentalla assaltà les Tulleries; fins i tot dones i
infants lluitaven entre els combatents: la gent es precipitava per
entre les cambres del palau. Un pobre minyó esparracat, a mitja
creixença, lluità coratjosament entre els altres revoltats: caigué
fatalment ferit pels cops de baioneta, i es desplomà en terra en la
mateixa cambra del seient reial; i la seva figura sagnant fou
depositada damunt la règia cadira, i d'allí estant s'escampà la seva
sang damunt la púrpura imperial. Quina escena! La noble cambra, les
colles combatent, una esquinçada bandera per terra, la bandera
tricolor sobresortint de les baionetes; i a la règia cadira el pobre
noi que es moria, girats al cel l'esblaimada cara transparent i els
ulls, mentre ja la mort li feia èrtiques les mans i els peus. Son
pit nu i son abillament esqueixat eren mig escondits pel vellut de
púrpura guarnit dels lliris de França. Li havia estat profetitzat al
bressol que a la cadira reial de França moriria. El cor de la seva
mare s'havia imaginat un nou Napoleó. Els meus raigs havien besat la
corona de perpetuïnes damunt la tomba del minyó, i anit passada
besaren el front de l'àvia velleta mentre ella somniava i veia la
pintura que podeu esbossar aquí: el pobre minyó damunt la reial
cadira de França!»



NIT VI

«He estat a Upsala», digué la Lluna. «Mirava damunt la gran plana
coberta d'herbes asprívoles, i els camps desolats. Vaig mirar-me a
les aigües del riu Firis, mentre els vapors espantaven els peixos
que hi havia entre els joncs. Els núvols s'empaitaven l'un a l'altre
sota meu, i deixaven caure llurs ombres damunt les tombes d'Odin,
Thor i Freia, com els diu la gent. A tot arreu dels munts de la
migrada torba, noms hi han estat gravats. No hi ha cap monument
allí, on els viatgers els puguin gravar, ni murs de roca on
pintar-los; així és que els visitants han hagut de fendir la torba,
i llurs noms es destaquen en la terra nua. Una perfecta xarxa de
noms s'escampa damunt totes les muntanyoles: una forma
d'immortaiitat que només dura fins que creix l'herba nova. Allí hi
havia un home en peu. Buidava el corn d'hidromel, d'ampla vora
d'argent, i murmurava un nom, dient al vent que no el traís; però jo
el vaig sentir i el vaig conèixer. Una corona comtal guspireja al
seu damunt: per això és que ell no gosa de parlar en veu alta. Vaig
somriure: una corona de poeta guspireja sobre el d'ell! La noblesa
d'Elianor d'Este guanya esclat pel nom del Tasso. Jo sé també on
floreix aquesta Rosa de Bellesa!» Havent dit això la Lluna restà
amagada per un núvol. Que no cap núvol s'esdevingui entre el poeta i
la seva Rosa!



NIT VII

«Costat per costat de les llenques de costa, hi ha una gran boscúria
d'alzines i faigs: la seva flaire és tota dolça i olorosa. Cada any
la visiten rossinyols a cents. La mar és ben a la vora, la mar que
sempre es trasmuda; i l'ampla carretera les separa. Un carruatge hi
passa darrera l'altre. Jo no els segueixo pas: mon esguard més aviat
reposa en un indret especial. És un túmul; esbarzers i aranyons
salvatges creixen entre les seves pedres. Hi ha una poesia perfecta
en la naturalesa. Com us penseu que la interpreta el poble en
general? Us diré el que vaig sentir només que anit passada.

»De primer comparegueren dos rics pagesos en carruatge. -Hi ha
alguns arbres d'allò més galants- digué l'un. -Hi ha deu càrregues
de fusta a cada arbre- respongué l'altre. -Aquest hivern serà un
hivern anguniós, i el d'antany ens pagaren la mesura de llenya arran
de l'unça.- I se n'anaren. -És un mal tros de camí- digué el següent
subjecte que feia via. -Són aquests arbres maleïts- respongué el seu
company. -No ensopeguem ni un corrent d'aire: i encara sort de
l'oratjol marí.- I s'allunyaren. Després vingué la diligència. Els
passatgers dormien tots en el més bell indret del camí. El cotxer
féu sonar el corn. No pensava altra cosa que això: -Que bé que el
sono, i que bé sona en aquest indret! Quín efecte els deu fer?- I
la diligència, també, va passar. Els que vingueren aleshores foren
dos minyons a cavall. Aquí hi havia joventut i xampany a la sang, em
penso. I, talment, guaitaren amb un somriure la muntanya molsosa i
el boscatge ombrívol. -Com em plauria de passejar per aquesta banda
amb la Cristina del Molí!- digué l'un. I acceleraren el pas. Les
flors embaumaven l'aire, i els oratjols eren encalmats. Semblava que
la mar fos un tros de cel estès damunt una vall pregona. Arribà un
carruatge dins el qual hi havia sis viatgers, quatre d'ells dormint;
el cinquè pensava en sa nova casaca d'istiu, i en si li escauria. El
sisè es decantava cap endavant i demanava al cotxer si hi havia
quelcom de remarcable en aquell munt de pedres. -No- respongué
l'home: -no és més que un munt de pedres; però aquests arbres en són
bé prou, de remarcables. -Digueu-me'n el què. -Oh, bé, són molt
remarcables! compreneu, senyor? A l'hivern, quan hi ha bons pams de
neu i tots els llocs semblen iguals, aquests arbres són una fita per
a mi, i conec que he d'anar arran d'ells per no menar cap a mar.
Veieu? Per això és que són remarcables.- I seguí menant. Comparegué
un artista, I sos ulls guspirejaren. No digué cap paraula, però
xiulà, i els rossinyols cantaren, l'un més alt que l'altre. -Calleu
d'una vegada!- va cridar. I prengué el seu llibre de notes i començà
d'anotar les colors de la manera més metòdica: -Blau, lilà, bru molt
fosc. Serà una pintura esplèndida,- La veié, així com un mirall
reflecteix una escena, i al mateix temps xiulà una marxa de Rossini.
La darrera a comparèixer fou una pobra noia. Reposà un moment vora
el túmul, i deixà en terra el seu feix. Girà sa pàl·lida cara gentil
cap al bosc, i sos ulls resplendiren; quan mirà en l'aire i trobà el
cel damunt la mar. Encreuà les seves mans, i em penso que murmurà
una pregària. No capia del tot els sentiments que l'amaraven, però
jo sé que, anys a venir, aquesta nit li tornarà tot sovint a la
memòria, amb el bell panorama al seu voltant. Serà molt més bella i
fidel a sa natura en la memòria d'ella que no pas la tasca del
pintor, a desgrat de les colors apuntades en el llibre. Mos raigs la
seguiren fins que l'alba li besà el front».



NIT VIII

Hi havia núvols feixucs en el cel, i la Lluna no comparegué. Jo
m'estava doblement solitari en una cambreta, guaitant en l'aire, cel
endins, on la Lluna hauria hagut d'ésser. Mos pensaments vagarejaren
envers la bona amiga que m'havia dit històries cada vespre i m'havia
mostrat imatges. Quína cosa hi havia que ella no l'hagués
presenciada? Ella navegà damunt les aigues irades del Diluvi i va
mirar l'Arca, així com ara em mirava a mi, donant conhort al nou món
que havia de mostrar-se. Quan els infants d'Israel ploraven vora les
aigües daurades de Babilònia, ella sotjava tristament per entremig
dels salzes on eren penjades llurs arpes. Quan Romeo s'enfilava pel
balcó, i el bes de la novel·la d'amor volava, com el pensament d'un
querubí, de la terra al cel, la Lluna rodona era amagada entre els
ombrívols xiprers, en l'aire transparent. Ella veié l'heroi a Santa
Helena, mentre ell, damunt el penyal, mirava l'oceà sens fites, i
alhora grans pensaments li bequejaven el si. Però, més encara, quina
és la cosa que la Lluna no ens podria dir? La vida del món és per a
ella una rondalla. Aquesta nit no us veig, ma vella amiga, i no tinc
imatgeria a dibuixar en recordança de la vostra visita. Tanmateix,
mentre jo mirava en l'aire, tot somniós, cap als núvols, aparegué un
raig de la Lluna; però aviat fou esvaït: els núvols negres
s'escamparen damunt seu. Així i tot, fou un salut, un amistós salut
nocturn que m'adreçava la Lluna.



NIT IX

L'aire, de bell nou, era clar. Havia passat mant vespre mentre la
Lluna era en son quart creixent. Aleshores vaig arreplegar una nova
idea per un esbós: veus-aquí ço que la Lluna em digué: «He seguit
els ocells polars i les balenes nedaires vers la costa de llevant de
la Groenlàndia. Magres penyals coberts de glaç i núvols ombrívols,
dominaven una vall on salzes i mates de servera estaven en espesa
florida, i l'embaumada licnide difonia la seva fragància. La meva
claror era opaca; el meu creixent, pàl·lid com la fulla del lliri
d'aigua que ha estat flotant per espai de setmanes damunt
l'aiguatge, un cop arrabassat de la seva tija. La corona de les
llums del Septentrió cremava amb bròfega llum. Els raigs eixien de
son cercle espaiós, i s'estenien pel cel com a arremolinades
columnes de foc, jugant amb llum verda o vermella. Els habitants
eren aplegats per dansar i fer alegratge però no tenien admiració a
esmerçar en aquella vista gloriosa: tan avesats hi estaven. «Que els
esperits dels morts juguin a pilota amb el cap de la vaca marina tan
com els plagui», pensaven ells, segons llurs supersticions. Llur
atenció era del tot agabellada per la dansa i el cant. Un
groenlandés sense la casaca de pells s'estava al mig de la rodona,
amb un timbalet a la mà, que ell sonava, tot cantant a l'ensems un
cant en lloança de les caceres de foques. El chor li responia amb un
-Eia, eia, a!- i alhora saltaven al volt de la rodona, abrigats amb
llurs casaques de pells blanques, que els feien semblar óssos
polars. Bellugaven els caps i feien radiar els ulls de la més
salvatge manera. Després constituïren un tribunal de justícia de per
riure. Els pledejants donaren una passa endavant i el demandant
recitava les culpes del seu adversari; pero tot això d'una manera
dramàtica i burlesca. La resta, mentrestant, dansaven al so del
timbal. El demandat replicava en el mateix tarannà, i l'assemblea
dava llur sentència tot rient. Trons ressonaven de les muntanyes
estant, on rodolaven trossos dels camps de glaç, i grans masses
s'escarxaven a miques polsoses. Era una típica nit d'istiu de la
Groenlàndia.

»Cent passes enllà, sota un tendal de pells, jeia un home malalt. La
vida encara decorria per les seves venes però li calia morir. Ell ho
sabia, i els que estaven al seu voltant ho sabien també; i en tanta
de manera, que la seva muller ja estava cosint la túnica de pell
entorn del seu cos per no haver de tocar després el cadàver. Ella li
demanà: -Voleu ésser enterrat a l'ermàs, dins la neu dura, o us
estimeu més que us capbussem dins la mar? -Dins la mar- ell murmurà,
tot movent el cap amb un trist somriure. -Sí, la mar és un tendal
d'istiu on s'hi està a plaer- digué la dona. -Milers de foques hi
juguen, i la vaca marina dormirà a vostres peus. La caça és segura i
n'hi ha abundor.- Els infants udolaren i arrabassaren la pell tota
tivant de la finestra, per tal que l'home morent pogués ésser
devallat a la mar, l'oceà pantejant que li donava menjar en vida, i
que ara, en la mort, li donaria el lloc de repòs! La seva llosa
funerària fou l'iceberg flotant que es trasmuda de dia en dia.
Foques reposen dalt del glaç, i els albatros estenen al seu damunt
les vastes ales».



NIT X

«Vaig conèixer una vella donzella», digué la Lluna. «Solia portar
una pellissa de setí groc a l'hivern. Sempre era nova, i ella no en
variava mai el tirat. Cada istiu solia portar el mateix capell de
palla, i em sembla que un vestit d'un gris blavenc. Només tenia el
costum de sortir a veure una sola amiga, que vivia a l'altra banda
del carrer; però no hi anà uns quants anys de la seva darreria,
perquè la seva amiga era morta. Ma vella amiga era tota bellugadissa
dins la seva solitud, vora la finestra, que sempre era plena de
belles flors a l'istiu: a l'hivern feia créixer esplèndida mostassa
i morritorts damunt una peça de feltre. Aquests darrers mesos no
aparegué a la seva finestra, pero jo coneixia que vivia encara,
perquè no li havia vist empendre el gran viatge del qual parlaven
tant ella i la seva amiga. -Sí- solia dir ella -quan em vingui
l'hora de morir, viatjaré molt més lluny que no he fet en tota la
meva vida. El lloc d'enterrament de nostra família és a vint milles
d'aquí, i cal que m'hi portin per fer el darrer son al costat dels
meus!- La nit darrera, un carruatge de transport es deturà a la
porta, i una caixa de morts fou treta al carrer: així és que vaig
conèixer que havia finat. Posaren palla al volt del taüt, i
emprengueren la marxa. Dins ell dormia la quieta donzella del cap
blanc, que els darrers anys no havia estat vista fora de casa. El
carruatge de transport es sotraguejà ràpidament cap enfora de la
ciutat, com si li calgués anar a una eixida de plaer. Encara anaren
més de pressa en arribar a la carretera. El cotxer mirava a cada
moment per damunt la seva espatlla: em penso que tenia mitja por de
veure la vella dama asseguda damunt el taüt, amb la seva pellissa
groga. Ell, doncs, fuetejà despietadament els cavalls, i els menà
tan tivants que la llur boca escumejava. Una llebre es precipità a
traves del camí, i les bèsties es deseixiren del poder de l'home. La
quieta donzella del cap blanc, que en el transcurs dels anys s'havia
mogut tan a pleret en son tomb diari, ara que era morta era
accelerada a passos desbocats damunt troncs i pedres, camí avall. El
taüt, que estava embolcallat d'estores, lliscà del carruatge de
transport, i caigué damunt el camí, mentre cotxer, cavalls i
carruatge es llançaven qui sap a on en llur folla correguda. Una
petita alosa alçà el vol, del camp estant, i va prorrompre en son
càntic matiner, damunt mateix del taüt. Se li posà damunt i picà
l'estora, com per a mig partir la esclofolla, i després s'alçà
joiosament, refilant pels aires, i jo em vaig enfonsar darrera els
núvols rosats de l'aurora!».



NIT XI

«Era una festa de noces!» digué la Lluna. «Cançons eren cantades;
hom bevia brindant; tothom era alegre i festívol. Els convidats se
n'anaren: era passada la mitja nit. Les mares besaren la núvia i el
nuvi. Després vaig veure'ls tots sols, però les cortines eren
tirades gairebé del tot; la cambra de bell estar era il·luminada per
una làmpara. -Gràcies a Déu, tots són fora- digué ell, besant les
seves mans i els seus llavis. Ella somrigué i plorà, i decantà el
cap damunt el pit d'ell, tremolant com la flor del lotus damunt les
aigües trescadores. Parlaren tots dos amb tendres mots abrandats.
-Dormiu dolçament!- exclamà ell. I ella bandejà la cortina de la
finestra. -Que bellament que resplendeix la Lluna!- digué. -Mireu si
n'és de clara i de tranquila!- Aleshores apagà el llum, i la cambra,
tota benestant, romangué obscura, si no és per mos raigs, que
resplandiren tan brillantment com el ulls d'ella. Oh feminitat! Besa
tu la lira del poeta quan ell canta els misteris de la vida!»

NIT XII

«Us daré una imatge de Pompeia» digué la Lluna. «Jo era en els
extramurs de la ciutat al carrer de les Tombes, com li diuen, on hi
ha els bells monuments. És l'indret on un dia, joves gaudiosos
coronats de roses, dansaven amb les belles germanes de Laïs. Ara hi
regna la quietud mortal. Soldats alemanys, a sou napolità, fan la
guàrdia i juguen a cartes i a daus. Una colla d'estrangers, de
l'altra banda de les muntanyes, arriben a la ciutat amb guies.
Tenien fretura de veure aquesta ciutat que s'alçà de la tomba sota
mos raigs, que li queien de ple a ple. Vaig mostrar-los les roderes
del carro en els carrers empedrats amb lloses de lava; vaig
mostrar-los els noms damunt les portes i els taulons de les
ensenyes, encara plantats. A les petites eixides veieren les conques
de les fontanes decorades amb petxines, però cap brollador no hi
jugava, i cap cançó no ressonava a les cambres ricament pintades on
els gossos de metall servaven les portes. Era talment una ciutat
dels morts: només el Vesuvi seguia fent retronar el seu himne sens
fi, els versos del qual l'home anomena «una nova erupció». Anàrem al
temple de Venus, erigit en marbre blanc enlluernador, amb son
encimbellat altar en front dels amples graons, i el desmai traient
sa tanyada entre les columnes. L'aire era blau i transparent, i en
el fons hi havia el Vesuvi, negre com una gola de llop, amb la seva
columna de foc com el tronc d'un pi. En la fosca el núvol de fum
semblava la copa del pi, només que era il·luminat d'un roig de sang
per les flames interiors. Hi havia una cantant entre la colla, una
de gran i famosa: jo he vist els homenatges que li retien en
diverses capitals d'Europa. Quan arribaren al teatre de les
tragèdies, tots ells segueren als graons de pedra de l'anfiteatre.
N'ompliren un reconet, repetint ço que havia passat en les centúries
desaparegudes. L'escenari encara era en peu, amb els seus bastidors
de mur, i un arc en el fons, a través del qual hom veu igual
decoració que hom veia aleshores: la natura mateixa, les muntanyes
entre Amalfi i Sorrento. Per facècia, la cantant pujà a l'escena i
cantà, perquè el lloc la inspirava. Jo vaig pensar en el salvatge
corser alarb, quan renilla, sacseja la crinera i pren embranzida:
tan lleu era el seu cant i, altrament, tan segur. També vaig pensar
en la Mare Dolorida sota la Creu del Gólgota: tan amarat estava de
pregon sentiment i de pena. Per aquell volt ressonà, igual que havia
esdevingut feia mil anys, el so de l'aplaudiment i la delectança.
-Sortosa, privilegiada criatura!- clamaven tots. Tres minuts després
l'escena era buida i no se sentia cap so. La colla se'n va anar,
però les ruïnes romangueren immutables, com ho romandran segles a
venir, i ningú no sabrà el momentani esclat d'aplaudiments, les
notes de la bella cantant i els seus somriures: tot és cosa passada
i fugida. Fins i tot per a mi no són més que una memòria evaporada».



NIT XIII

«Jo sotjava per entremig de les finestres d'un despatx de director»,
digué la Lluna. «Era en algun indret d'Alemanya. Estava ben proveït:
hi havia molts de llibres i un perfecte caos de papers. Mant jove
era present, i el director s'estava arran del seu pupitre. Dos
llibrets, tots dos de joves autors, havien d'ésser judicats. -Aquest
me l'han enviat- digué. -No l'he llegit encara, però està molt ben
presentat. Què me'n dieu del contingut? -Oh!- féu un que era poeta.
-És molt bo: potser una mica allargassat; però ell encara és jove.
Els versos podrien ésser millors, però els pensaments són sanitosos,
si bé tenen un bri de vulgaritat. Què dirà un hom? no es pot estar
sempre pensant en alguna cosa nova. Crec que estareu ben a cobert si
l'alabeu, encara que no suposo que mai arribi a ésser un gran poeta.
Ha llegit molt, és un savi orientalista de primer orde, i té seny.
Ell fou qui escrigué aquell article tan gentil a propòsit de les
meves _Reflexions sobre la vida domèstica_. Cal ésser benvolent amb
un jove.

»-Però digueu que és un ase fet i pastat!- digué un altre subjecte
dins la cambra. -Res hi ha en poesia de pitjor que la mediocritat, i
ell mai no s'alçarà damunt aquest nivell.

»-Pobre minyó!- digué un terç. -I la seva tia que hi està tan
embadalida! Ella és, senyor director, qui trobà tants de
subscriptors per a vostra darrera traducció!

»-Oh! la bona senyora! Bé, jo he revisat el llibre d'una ullada.
Talent indubtable; ofrena prometedora; una flor en el jardí de la
poesia; ben compost, i així successivament. Però l'altre llibre!
Suposo que l'autor es proposa que jo el compri. Sento a dir que és
lloat. Hi ha geni: no us ho sembla?

»-Oh! Tothom amb aquesta cançó enutjosa!- digué el poeta. -però si
parla d'alló més estranyament! I la puntuació és tota insòlita.

»-Li seria bo que l'aporrinéssiu una mica, i li féssiu perdre els
estreps: altrament es pensarà qui sap què de si mateix!-

»-Però això seria poc enraonat- cridà un altre. -No vituperem els
seus petits defectes: val més que ens alegrem de les seves
troballes, I en té una pila: deixa tots els altres fora de combat.

»-Déu ens en guard! Si és un geni així, serà capaç de suportar algun
aporrinament. Hi ha una mala fi de gent que l'alaben en privat. No
li fem perdre el cervell!

»-Talent indubtable- escrigué l'editor; -l'acostumada manca de cura;
de vegades fa versos incorrectes: hom ho pot veure a la pàgina 25,
on hi ha dues falses quantitats. Hom li recomana l'estudi dels
clàssics, i així successivament!

»Vaig anar-me'n enllà- digué la Lluna, -i vaig sotjar a través de la
finestra, la cambra de la tia on seia el poeta benvolgut, el
_manyac_. L'adoraven tots els convidats, i era feliç del tot. Vaig
cercar l'altre poeta, el _fer_: era també entre una gran tertúlia, a
casa d'un dels seus admiradors, on la gent parlava del llibre de
l'altre poeta. -Voldria llegir el vostre, també- digué el Mecenes,
-però ja sabeu que jo sempre dic el que penso, i, parlant amb el cor
a la mà, no n'espero grans coses, de vós: sóu massa independent,
massa fantàstic; però reconec que com a home sóu una persona
respectabilíssima.

»Una noia reia en un recó, i llegia en un llibre aquestes paraules:

Geni atuït, fes penitència;
se'n porta els llors la somnolència:
així és avui com era ahî,
i així serà fins a la fi».



NIT XIV

La Lluna va dir-me: «Hi ha dues casetes a la vora del camí, en el
bosc. Les portes són baixes i les finestres corbades, però
l'espina-serbina i els raïms dels coralets les envolten. Les
teulades són cobertes de molsa; flors grogues i pèl-de-ca. Només hi
ha que cols i patates, en el jardinet; però vora la bardissa ixen
unes mates florides de saüc, i sota d'elles seia una nena. Sos ulls
bruns es fixaven en la vella alzina que hi ha entre les dues
casetes. L'arbre tenia un gran tronc nuós. La copa n'havia estat
serrada, i la cigonya havia fet son niu al cim de la soca. L'ocell
s'estava allí, movent el bec. Un minyonet sortí i es posà a prop de
la noia: eren germà i germana.

»-Què mires?- demanà ell.

»-Estic mirant la cigonya- digué ella: -la veïna m'ha dit que ens
portarà un germanet o una germaneta aquesta nit, i estic vetllant
per veure-ls quan vinguin.

»-La cigonya no farà res d'això- digué el noi. -La veïna m'havia dit
això mateix; però rigué tot dient-ho, i jo li vaig demanar si
gosaria de jurar-ho en el nom de Déu, i ella no va gosar: així és
que vaig conèixer prou bé que tota aquesta beneiteria de la cigonya
no és més que alguna cosa que s'empatollen per a nosaltres, les
criatures!

»-Doncs, si és així, d'on vindrà el nen?- demanà la noia.

»-El portarà Nostre Senyor- digué el noi. -Nostre Senyor el té sota
el seu mantell, però ningú no pot veure a Déu: així és que no el
veurem pas, quan el porti.

»Justament aleshores una rauxada de vent zumzejà entre les fulles
del saüc, i els infants picaren de mans i es miraren l'un a l'altre.
-Deu ser Nostre Senyor que porta el nen!- I s'agafaren de les mans.
S'obrí la porta de la caseta, i aparegué una dona. -Entreu- digué:
-entreu i veureu quina cosa ha portat la cigonya: és un germanet!

»Els infants decantaren el cap: massa savien que havia vingut».



NIT XV

«Jo anava passant damunt els brucs de Limburg», digué la Lluna, «i
vaig veure una cabana tota sola vora el camí. Alguns arbres sense
fulles creixien al seu voltant, En un d'ells hi cantava un
rossinyol; s'havia esgarriat. Vaig conèixer que havia de morir de
fred i que jo sentia el seu cant del cigne. En rompre el dia passà
una caravana de pagesos emigrants, fent via a Brema o Hamburg per
embarcar-se cap a Amèrica, on la bella fortuna, la fortuna de llurs
somnis, els esperava. Les dones portaven els infantons, i els
infants més grans corrien d'una banda a l'altra al costat d'elles.
Un malaurat cavall arrossegava un carro, on hi havia uns quants
atuells miserables de parament de casa. Feia un vent molt fred, i
una nena petita s'arrambà més estretament a la seva mare, la qual
mirava mon disc que defallia, i pensava en quína amarga fretura
havien sofert a la seva llar, i els feixucs impostos que era
impossible de pagar. Els pensaments d'ella eren com els de tota la
caravana: així és que l'alba rosada resplendí damunt ells com un
entrelluc d'aquell sol de fortuna que estava a punt d'alçar-se.
Oïren el cant del rossinyol morent, i per a ells no fou en cap
manera fals profeta, sinó més aviat un averany de bona fortuna. El
vent xiulava agudament, i ells no entenien la seva cançó. -Navegueu
amb tota segurança damunt l'oceà! Heu donat tot el que posseïeu a
canvi del viatge: pobres i desemparats tocareu terra a les platges
del vostre Canaan. Us heu de vendre vós, la vostra muller i els
vostres infants, però no sofrireu per molt de temps. La deessa de la
mort us espia darrera les amples fulles embaumades: son bes de
benvinguda us farà entrar la febre pestilent dintre la sang! Aneu
navegant, aneu navegant damunt les ones embravides!- Però els
viatgers escoltaven venturosament el cant del rossinyol, perquè els
prometia bona fortuna. La llum del dia resplendí entre els núvols
flotants, i els pagesos s'adreçaren, per entremig dels brucs, cap a
l'església. Les dones, amb llurs vestits negres i amb mocadors
blancs al volt de la testa, semblaven haver davallat de les belles
pintures del temple. En tot el volt d'allí només hi havia que la
gran plana morta, coberta de bruc torrat i marcit, i les muntanyes,
arenoses i esblanqueïdes, de més enllà. Les dones tenien el
devocionari a la mà i anaven cap a l'església. Ai! Pregueu, pregueu
per aquells que llurs passes menen a la tomba, més enllà de les
aigües rodoladisses!



NIT XVI

«Conec un Putxinel·li», digué la Lluna, «El públic esclata en
cridòries tot seguit que el veu. Cada un de sos moviments és tan
còmic, que tota la sala braola quan ell es mostra. És sa
personalitat això que els fa riure, i no pas el seu art. Fins i tot
quan era petit, i jugava amb els altres minyons, ja era un
Putxinel·li. La natura el féu únic: li donà un gep a l'espatlla i un
altre al pit. Però l'home interior, l'esperit, ah!, aquest fou
ricament dotat: ningú no té més pregons sentiments o major
elasticitat d'imaginació que ell. El teatre fou son ideal: si ell
hagués estat esvelt i ben fet, hauria estat el primer tràgic en
qualsevulla escena. El gran i l'heroic omplen la seva ànima, i
tanmateix no tenia més remei que ésser un putxinel·li. Adhuc la seva
pena i la seva melangia augmentaven la còmica eixutor de ses faisons
totes anguloses, i recaptaven el riure de les multituds que
aplaudien llur predilecte. La gentil Colombina era bona i amical,
però s'estimava més casar-se amb Arlequí. Hauria estat molt, massa
còmic, en la vida real, que la Bellesa i el Monstre s'haguessin dat
les mans. Quan el Putxinel·li estava tot descoratjat, ella era
l'única persona que podia fer-lo somriure, i, encara més, fer-lo
riure i tot, de tot cor. A la primeria ella es mostrava també
melangiosa, després alegre, i a la fi plena d'acudits. -Jo sé què us
passa, i ben bé que ho sé!- digué ella. -Esteu enamorat. -Jo i
l'Amor- exclamà ell -seríem una bonica parella! còm ens aplaudiria
el públic! -Esteu enamorat- repetia ella. -Esteu enamorat de mi.- No
hi havia cap mal en dir això quan hom sabia que no hi havia cap
possibilitat d'amor. Putxinel·li rigué i saltà en l'aire, i tota la
seva melangia fou passada. Però ella havia dit veritat: ell
l'estimava, l'adorava, així com adorava tot allò que era més
enlairat i millor dins l'art. El dia del casament de Colombina ell
fou la més alegre persona que hi hagué, però de nit plorà llàgrimes
amargues. Si el públic hagués vist les ganyotes de la seva cara, ben
segur que l'haurien aplaudit.

»Fa pocs dies, Colombina finà, i el dia del seu enterrament Arlequí
féu festa: no era un vidu afligit? L'empresari es veié obligat a
presentar quelcom encara més alegre que de costum, perquè el públic
no s'adonés de com mancava la presència de la gentil Colombina.
Així, doncs, Putxinel·li hagué d'ésser doblement vitenc: dansà i
gambadejà amb la desesperança al cor, i fou més aplaudit que mai.
-Bravo! Bravíssimo!- Putxinel·li fou cridat a saludar: verament,
havia estat impagable.

»La darrera nit, després de la representació, el petit geperut eixia
de la ciutat cap al cementiri soliu. Les corones ja es marcien
damunt la tomba de Colombina. Ell segué damunt el sepulcre. Se
n'hauria pogut fer una pintura colpidora; tenia la mà sota el mentó,
i els ulls girats cap a mi; semblava un monument: un Putxinel·li
damunt una tomba, característic i còmic. Si el públic hagués vist el
seu predilecte, còm s'hauria escridassat a dir: -Bravo! Bravíssimo,
Putxinel·li!».



NIT XVII

Escolteu la cosa que em va dir la Lluna.

«He vist el cadet esdevenir oficial i posar-se per primera vegada
son bell uniforme; he vist la noia amb son vestit de ball, i he vist
una reial núvia delectant-se amb les seves robes pompàtiques; però
mai no he vist una delectança major que la que ahir vaig veure en un
infant, una neneta gran, de quatre anys. Portava una túnica nova,
blava, i un capell de color de rosa: acabaven tot just de posar-li
una cosa i altra, i els circumstants demanaven llum. La Lluna, que
resplendia a través de la finestra, era de claredat massa defallida:
necessitaven quelcom de més brillant. La neneta estava tan
enravenada com qualsevol nina, romanent amb els braços apartats del
vestits, i amb els dits de la mà separats i encartronats. Oh! Còm
guspirejaven sos ulls i resplendia tota la seva faç de felicitat!
-Demà sortiràs portant-ho- digué la mare. I la petita mirà avall,
resseguint el seu vestit, i somrigué tota contenta. -Mare!- digué.
-Què pensaran els gossos quan em vegin amb totes les coses
boniques?»



NIT XVIII .

«Us he dit», digué la Lluna, «coses de Pompeia, aquesta ciutat dels
morts ressuscitada i que rau altre cop entre els indrets vivents. Jo
conec una altra ciutat encara més fantàstica: no és tant el cos com
l'esperit d'una ciutat. Em sembla de sentir la llegenda de la ciutat
flotant, onsevulla que les fonts juguin damunt les conques de
marbre. Sí, l'aigua pot dir-me la història; les ones de la mar en
canten la cançó! Sura la boira tot sovint damunt les llenques de les
seves aigües: és el vel de la seva viduesa. El nuvi del mar és mort;
son palau i ciutat són ara son mausoleu. Coneixeu aquesta ciutat?
Mai el giravoltar de les rodes o el repic de les ferradures dels
cavalls no han sonat en sos carrers. El peix hi neda, i la negra
góndola llisca damunt la sumitat de ses aigües verdes. Jo us
mostraré», continuà la Lluna, «el fòrum de la ciutat, la seva gran
plaça, i us imaginareu de trobar-vos en terra de fades. L'herba
creix entre ses lloses totes amples, i a l'albada els coloms manyacs
vénen, a milers, a voleiar al voltant de la seva altívola torre
solitària. Per tres bandes esteu voltats de columnates: sota llur
aixopluc seu el turc silenciós, tot fumant la seva llarga pipa. Un
bell minyó grec es decanta contra les columnes, i mira, en l'aire,
els trofeus, els altívols pals erigits a son volt, recordances d'un
antic poder. Les banderes en cauen com a penjarelles de dol. Allí
reposa una noia. Ha deixat en terra les seves feixugues ferrades
d'aigua, i el jou dins el qual les portava penja damunt les seves
espatlles: ella es recolza contra la columna de la Victòria. No és
un palau de fades això que veieu davant vostre: és una església. Ses
cúpules i boles daurades replendeixen sota mos raigs. Aquests
majestuosos cavalls de bronze han viatjat, com el cavall de bronze
de la rondalla meravellosa. Vingueren aquí, se'n tornaren, i
vingueren de bell nou. No veieu aquesta coloració sumptuosa damunt
les parets i les vitralles? Sembla com si el geni hagués cedit a les
fantasies d'algun infant, quan adornava aquest temple de prodigis.
No veieu el Lleó alat damunt la seva columna? L'or encara
resplendeix, però les seves ales són nuades. El Lleó és mort, perquè
el rei de la mar és mort: ses grans sales són buides, i només hi ha
que parets nues allà on pintures de gran preu solien penjar. Els
_lazzaroni_ dormen ara sota les arcades, quan només els nobles més
altívols del país gosaven abans de petjar aquell sol. De la
pregonesa dels pous (o potser ve de plúmbees habitacions veïnes del
Pont dels Sospirs?) n'arriba un gemec, igual que en els dies que els
tamborins sonaven, de les góndoles estant, amb llurs alegres llaços,
quan l'anell nuvial volava del brillant Bucentaure a Adria, reina de
la mar. O Adria! Embolcalla't en la boira! Que el teu vel de
viduatge cobreixi el teu sí! Penja'l damunt el mausoleu de ton nuvi,
o Venècia!, ciutat dels palaus marmoris i espectrals!



NIT XIX

«M'estava mirant un gran teatre», digué la Lluna. «Tota la sala era
atapeïda d'espectadors, perquè un nou actor havia de fer son
_début_. Mos raigs lliscaven damunt una finestreta del mur. Una cara
pintada s'arrambava a sos vidres: era l'heroi de la vetllada. La
barba cavallerívola ondulava al voltant de son mentó, però hi havia
llàgrimes en els ulls d'aquell home perquè havia estat xiulat a
l'escena, i justament xiulat. Pobre company! Però un «pobre company»
no pot ésser tolerat en el reialme de l'Art. Era un subjecte de
sentiments pregons i amava la seva art amb daler, però l'art no
l'amava a ell. La campaneta de reglament sonà: entrà l'heroi a
escena; «gosadament i altívolament», deia l'acotació de l'obra.
Havia de confrontarse amb un públic per qui era una deu de riotes.
Quan l'obra acabà, vaig veure un home embolcallat en un mantell, que
s'arrossegava escales avall. Era el rei atuït de la vetllada: s'ho
murmuraven l'un a l'altre els tramoïstes. Vaig seguir el pobre
dissortat fins a casa seva. Penjar-se és una lletja mort, i hom no
sempre té metzines a la mà. Vaig conèixer que pensava en totes dues
coses. Vaig veure còm es mirava la cara esblaimada en el mirall, i
mig cloïa els ulls per veure si seria un bell cadàver. Un hom pot
ésser molt malaurat i, tanmateix, incórrer en l'afectació. Pensà en
la mort, en el suïcidi i crec que es plorà a sí mateix: plorà
amargament; i quant un hom ha pogut trencar el plor no es mata.

»Un any sencer ha passat d'aleshores ençà. Vet-aquí que en un petit
teatre hi feia un comèdia una pobra companyia rodoladissa. Vaig
veure una cara ben coneguda, les galtes pintades i la barba
ondulant. Em mirà i somrigué; i, no obstant, havia estat xiulat a
l'escenari feia un sol minut; xiulat per un públic miserable, de
baix estament, en un teatre infeliç!

»Aquesta nit un taüt fou conduït en un carruatge fora de les portes
de la ciutat: no el seguia ni una ànima. Havia estat un suïcidi: el
de nostre pobre heroi, pintat i menyspreat. El cotxer era l'única
persona del dol: no hi havia ningú més, si no és la Lluna. El
suïcida fou abandonat al recó del cementiri, sota la paret. Aviat hi
creixeran les ortigues, i els fossers llançaran al damunt les herbes
i la runa de les altres tombes».



NIT XX

«Vinc de Roma», digué la Lluna. «Allà, enmig de la ciutat, al cim
d'un dels set turons, hi ha les ruïnes del palau dels cèsars. La
figuera borda creix ara a les clivelles dels murs, cobrint llur
nuditat amb amples fulles d'un verd grisenc. L'ase fa via per les
seves bardisses de llorers entre els munts de pedres, i esbrota els
àrids escardots. Allí on un dia les àguiles de Roma voleiaven
(vingueren, veieren i venceren), hi ha ara l'entrada d'una barraca
bastida amb argila entre dues rompudes columnes de marbre. La vinya
penja de les seves finestres tortes, com una garlanda funeral. Una
vella hi viu amb la seva néta, que és petiteta: ara governen dins el
palau dels cèsars i en mostren els tresors als qui el van a veure.
Només hi ha que una paret tota nua que hagi romàs en peu a la cambra
sumptuosa del seient reial: el xiprer ombrívol assenyala amb la seva
ombra tota llarga l'indret on havia estat la imperial cadira. La
terra és amuntegada fins quí sap aon damunt el sòl en ruïnes, i la
noieta, ara única filla dels cèsars, tot sovint porta allí son
tamburet quan sonen les campanes del capvespre. Del forat del pany
que hi ha a la porta de la vora d'ella, en diu son balcó, perquè
d'allí estant pot veure-hi mitja Roma, fins a l'altívola cúpula de
la església de Sant Pere. Regnava el silenci, com sempre, aquest
capvespre, quan la nena sortí a la plena llum de mos raigs. Portava
damunt la testa una gerra d'aigua de forma antiga. Sos peus eran
nus, i esparracades les seves faldilles i les mànegues de la seva
camisola. Vaig besar les espatlles delicadament arrodonides de
l'infant,sos ulls obscurs, i son cabell negre resplendent. S'enfilà
pels graons de la caseta, que eren espadats i fets de trossos
cantelluts de marbre de les columnes rompudes. Llangardaixos
d'alegres colors es precipitaven entre sos peus, però no la
sobtaren. Ella estava a punt d'alçar la mà a la corda de la campana,
la qual no es sinó un peu de llebre al capdavall d'un tros de
cordill: veu's aquí la campana d'ara en el palau dels cèsars. Es
deturà un moment. En què pensava? Potser en el bell Jesús Infant,
abillat d'or i argent allà baix a la capella, on resplendien les
llànties d'argent, i on ses amiguetes prenien part en els himnes que
ella també sabia. No ho sé pas. Anà cap endavant altra vegada,
relliscà i la gerra caigué de son cap damunt els graons on es féu a
miques damunt el marbre acanalat. Ella esclatà en plor. La bella
descendent dels cèsars plorava damunt la pobra gerra petada. Allí
s'estava, amb els peus nus, plorant i no gosant estirar el cordill,
la corda anunciadora del palau dels cèsars».



NIT XXI

La Lluna no havia resplendit, si fa no fa, per espai d'una quinzena;
però en acabat vaig tornar-la a veure: s'alçà tota rodona i brillant
entre els núvols, que es movien a pleret. Pareu esment al que va
dir-me:

«He seguit una caravana d'una de les ciutats del Fezzan. Feren
parada vora el desert, al costat d'un dels salobrars. Resplendia la
plana salinosa com un llençol de glaç, i només per ci per lla la
cobrien arenes ventisses. Un dels ancians, amb una ampolla d'aigua
penjant de son cinyell, i un sac de pa sense llevat, que jeia al seu
devora, féu un quadrat en l'arena amb el seu bàcul, i hi escrigué
algunes paraules del Corà. Després d'això tota la caravana entrà
dins l'espai consagrat. Un jove mercader, fill del sol (vaig
veure-ho en sos ulls i en les belles línies de son rostre),
cavalcava pensívolament en son blanc corser estarrufat. Quí sap si
estava pensant en sa bella esposa novella? Feia només dos dies
d'ençà que un camell cobert de pells, i de xals de moltíssim preu,
portà la seva núvia encisera al voltant dels murs de la ciutat al so
de tabals i flubiols. Cantaren les dones; salves de festa foren
disparades: les més ressonants i sovintejades les disparava el
mateix nuvi. I ara... ara estava menant la caravana a través del
desert. Vaig seguir-los moltes de nits; vaig veure'ls reposar a la
vora dels pous, entre les palmeres escarransides. Enfonsaven llurs
ganivets en el sí del camell caigut, i rostien la carn vora les
brases. Mos raigs refrescaren l'arena roent; mos raigs els mostraren
les roques colgades, com a illes submergides en una mar de sorres.
No trobaren tribus enemigues a la planura sense vestigis, ni
s'alçaren tempestes, ni temperis d'arena escombraren implacablement
la caravana. A casa, la dona gentil pregava pel seu marit i pel seu
pare. «Són morts?» preguntava ella a mon disc esplendorós. Ara el
desert és al darrera llur, i aquest vespre seuen sota les palmeres
altívoles, on la grua estén les amples ales, i el pelicà les sotja a
través del brancam de la mimosa. La luxuriant garriga és, amb
menyspreu, feixugament petjada per l'elefant. Una trepa de negres
tornen del mercat, que és terra endins, endins. Les dones tenen
grans de coure entortolligats al volt de llurs testes, plenes de
rulls, i van vestides amb faldilles de blau índic. Elles menen els
bous, atuïts de càrrega i duent als lloms els infants negres ben
nus, que jeuen, tot dormint. Un negre mena amb una corda un lleó
novell que ell ha comprat. S'acosten a la caravana. El jove mercader
seu immòbil i sense dir paraula, tot pensant en la seva muller
gentil, tot somniant, en terra dels negres, en sa blanca flor de
l'altra banda del desert, aixeca son cap!...»

Un núvol passà sobre la Lluna; després un altre. No vaig sentir cap
més paraula aquell vespre.



NIT XXII

«He vist una nena petita que plorava», digué la Lluna. «Plorava per
la dolentia d'aquest món. La nina més bonica del món li havia estat
dada. Oh! Era delicadíssima i trencadissa, certament poc feta per
afrontar l'adversitat. Però els germans de la nena petita, grans
minyonassos, se n'havien emportat la nina i l'havien posada per dins
un arbre d'allò més alt, i després havien fugit a més córrer. La
pobra nena petita no podia fer-la davallar ni heure-la de cap de les
maneres, i seia en terra i plorava. La nina, sens dubte, plorava
també: estenia les seves mans entre les branques, i tenia el posat
de ben desventurada. Sí, aquesta devia ésser l'adversitat d'aquest
món, de la qual parlava tant la mamà. Oh! pobra nina! Anava
davallant el vespre, anava fent-se fosc, i aviat seria de nit.
Hauria d'estar-se a la serena, tota sola dalt de l'arbre, tota la
nit? No: la nena petita no podia comportar-ne el pensament.
«M'estaré amb tu», deia, baldament no fos gens ni mica coratjosa i
ja li passés pel magí que estava veient els petits follets, amb
llurs gorretes punxegudes, que sotjaven entre les mates, i que
llargues ombres fantasmals dansaven d'ací d'allà en el passeig
tenebrós. Elles vingueren més aprop, i estengueren les mans envers
l'arbre on era asseguda la nina, i reien i l'assenyalaven amb llurs
dits. Oh! Que n'estava d'espaordida, la nena petita! «Però si hom no
ha fet cap pecat, -pensava ella- el dimoni no pot fer cap mal. No
n'hauré pas fet algun, de pecat?» Aleshores va començar de pensar:
«Oh! sí! -digué- He rigut del pobre ànec que té un parrac vermell al
volt de la seva pota. Feia tanta gràcia quan caminava tot coix! Per
això vaig riure; i és un pecat, el riure's d'animals que no poden
parlar», Després va mirar en l'aire, envers la seva nina. «T'has mai
rigut d'animals que no poden parlar?» I la nina hauríeu dit que
movia el seu cap.



NIT XXIII

«Jo mirava allà baix, al Tirol», digué la Lluna. «He deixat que els
pins ombrívols fessin caure llurs ombres allargades damunt els
penyals. Jo veia sant Cristòfol amb Jesús Infant a la seva espatlla,
així com són pintats a les parets de les cases. Són de colossal
grandària, i arriben de terra estant fins al cim de tot de les
façanes. Hi ha també sant Fluvià tirant aigua a la casa abrandada, i
el Salvador que penja sangonent a la creu, al marge del camí.
Aquestes imatges són velles per a la generació de avui en dia, però
jo he vist llur origen. Hi ha un convent soliu penjat al flanc de la
muntanya, com un niu d'orenetes. Dues de les monges eren dretes a la
torre, tocant la campana. Totes dues eren joves: així és que llurs
esguards vagarejaven damunt les muntanyes, cap al món esbarjós
d'enllà d'enllà. Un carruatge de viatgers passava per la carretera.
El corn del cotxer sonava alegrement, i les pobres monges fixaven
els ulls, plenes d'un mateix pensar, en el carruatge. Una llàgrima
romangué en els de la més joveneta. El so del corn esdevingué més i
més feble, fins que les seves notes morents foren ofegades per la
campana del convent».



NIT XXIV

Escolteu el que em va dir la Lluna.

«Fa anys, jo era a Copenhaguen. Vaig sotjar per la finestra d'una
cambreta pobríssima. Pare i mare eren tots dos adormits, però llur
fillet era despert. Vaig veure que les florides cortines d'indiana
es bellugaven, i el noi va guaitar enfora. Creguí, a la primeria,
que mirava el rellotge de Bornholm, llegat de l'avi. Era alegrement
pintat de roig i de verd, i tenia la puput al cim, pesos de càrrega
feixuga, i el pèndol amb son disc de llautó resplendent que anava
endavant, i endarrera: «Tic tac». Però no era pas això, el que ell
mirava. No: era el torn de filar de sa mare, que estava sota el
rellotge. Era el més estimat tresor del minyó en tota a casa; pero
no gosava tocar-lo, o l'haurien tustat damunt els nusos dels dits.
Hores i hores, mentre la seva mare filava, podia mirar el torn, i
espiar el fus vertiginós i la roda que xiulava: això li feia venir
pensaments al seu estil. Oh! Només que ell gosés filar amb aquella
roda! Pare i mare dormien: els mirà, mirà la roda, i aviat tragué un
peuet nu enfora del llit, i després un altre peuet nu, seguit de
dues cametes, i patapam!, ja va ser en terra. Es girà de bell nou
per veure si son pare i sa mare eren encara adormits. Sí, dormien
ben feixuc: així és que se n'anà blanament, tot blanament, dins sa
curta camiseta, i començà de filar. El cordó s'enjegà, i la roda anà
més i més de pressa. Vaig besar son cabell groguís, i sos ullassos
blaus. Era una gentil imatge.

»Talment aleshores es despertà la seva mare. Bandejà la cortina i
mirà enfora, i es pensà que veia un follet o alguna altra animeta
menuda. -En nom del Cel!- digué, tot empenyent el seu marit. Ell
obrí els ulls, els fregà, i mirà l'enfeinada figureta. -Si és nostre
Bertel!- digué. Jo estenc les llambregades a tanta de distància, que
al mateix instant vaig obirar l'interior de les galeries del Vaticà,
on són les escultures dels déus. Vaig inundar el grup del Laocon amb
la meva llum, i va semblar que el marbre sospirés. Vaig segellar amb
una suau besada el pit de les Muses: gairebé hauríeu dit que es
movien. Però mon esguard es deturà més estona damunt el magne grup
del Nil, amb el déu colossal. Ell es decantava consirosament contra
l'Esfinx, somniosa i meditativa, com si estigués passant memòria
dels anys esvaïts. Els petits Amorells follejaven al seu volt, tot
jugant amb els cocodrils. Un Amorell tot diminut seia dins la
cornucòpia, amb els braços doblegats. mirant el gran déu solemnial
del riu. Era una vera pintura de minyonet que s'estava al torn de
filar: les faisons eren les mateixes. Aquest petit infant de marbre
era vivent i graciós, una cosa de no dir; però la roda del temps
havia rodat més de mil vegades d'ençà que ell brollà del marbre.
Tantes de vegades com el minyonet havia fet rodar el torn en la
humil cambreta, havia fet sos tombs la roda del temps, i encara
havia de fer-ne, abans que la nostra època creés déus de marbre com
aquells.

»Tot això s'esdevingué fa anys», continuà la Lluna. «Ahir vaig
atalaiar una badia a la costa llevantina de la Zelàndia. El
roquissar que la voltava era bellament boscós, i al mig dels boscos
hi havia un vell castell rogenc amb cignes que nedaven en els valls.
Una vileta camperola n'era a la vora, amb la seva església colgada
entre pomeres. Una processó de barques, amb atxes abrandades,
lliscava damunt les aigües tranquiles. Aquestes atxes no eren pas
enceses per a dar cops de fitora a les anguiles. No: hi havia una
gran festa. S'escampaven sons de música i de cantúries, i en una de
les barques hi era l'heroi de tot l'homenatge. Era un potent homenàs
embolcallat en un mantell; tenia ulls blaus i crinera blanca. El
vaig conèixer i vaig pensar en el Vaticà, i en el grup del Nil entre
totes les escultures dels déus. Vaig pensar després en la cambreta
pobrissona: em penso que fou a _Gronné-gade_ on el petit Bertel
segué, en camiseta, a filar. La roda del temps havia anat voltant, i
déus novells havien brollat del marbre d'aleshores ençà. De les
barques vingué el crit de: -Visca, visca Bertel Thorwaldsen! (1).



_(1) Bertel Thorwaldsen, gran escultor danès, imitador de
l'escultura clàssica (1770-1844)._



NIT XXV

«Us daré una pintura de Francfort», digué la Lluna. «Vaig mirar un
edifici, de preferència. No era pas el lloc de naixença de Goethe,
ni la vella Casa de la Ciutat, on a través de les finestres són
obirades les banyes dels bous un dia rostits i donats al poble per
la coronació de l'emperador. No: era la casa d'un veí, la que jo
mirava. Era pintada de verd i molt senzilla; ran a la cantonada del
carreró dels Jueus. És la casa de Rothschild. Vaig mirar a dins per
la porta oberta. L'escala era brillantment il·luminada: hi havia
lacais que tenien a la mà llums encesos en massissos canelobres
d'argent, decantant-se tots humils davant l'anciana que era
davallada en una cadira de mà. El senyor de la casa estava amb el
cap nu, i segellà amb un bes respectuós la seva mà. Ella era sa
mare. Saludà benvolent a son fill i als lacais, i se l'endugueren
cap a una caseta de l'ombrívol carreró. Allí vivia; allí havia
infantat els seus fills; allí havia tret florida la llur fortuna. Si
ella deixés la caseta del carreró mesquí, potser la sort els
abandonaria: aquesta era la seva creença».

La Lluna no em digué res més: la seva visita fou molt, massa curta,
aquesta nit; però jo vaig pensar en l'anciana del carreró mesquí.
Amb una paraula que ella hagués dit, tindria un palau a les vores
del Tàmesi; amb una paraula només, tindria una vil·la a la badia de
Nàpols. -Si jo deixés la caseta on començaren les fortunes de mos
fills, podrien abandonar-los llurs fortunes.- És una superstició,
però superstició d'una mena que, si hom coneix la història i veu la
imatge, només necessita que dos mots per a ésser capida: «Una Mare».



NIT XXVI

«Ahir a trenc de dia», digué talment la Lluna, «cap xemeneia no
fumava encara a la gran ciutat, i jo m'estava mirant precisament
aquelles xemeneies, quan de cop i volta un caparró eixí del cim
d'una d'elles, seguit de la part superior d'un cos, amb els braços
reposant damunt el caire de la xemeneia. -Visca!- Era un petit
escura-xemeneies que havia muntat el bell cim d'una, per primera
vegada a la vida, i havia tret el nas al defora. -Visca!- Aquesta
era una cançó ben diferent d'arrossegar-se pels topants de les
estretes canonades i xemeneies menors. Un fresc oratjol li vingué a
la cara, i pogué veure sense enfarfec tota la ciutat, fins a les
verdes boscúries de més enllà. El sol tot just eixia, gros i rodó, i
resplendí de dret damunt son rostre, il·luminat de gaubança,
baldament fos tot emmascarat de sutge. -Ara em pot veure tota la
ciutat,- digué -i em pot veure la llum i el sol també: visca!- I féu
voleiar la seva escombreta per damunt son cap.



NIT XXVII

«La nit darrera vaig ataialar una ciutat de la Xina», digué la
Lluna. «Mos raigs il·luminaren les llargues murades nues que voregen
els carrers. D'ací d'allà, tanmateix, trobeu una porta, però sempre
closa ben estretament; perquè què se li'n dóna, al xinès, del món
exterior? Les finestres de les cases que hi ha dins les murades són
cobertes ben sòlidament de persianes. El temple era l'únic indret
que deixava traspuar una tèrbola llum per les seves finestres. Vaig
mirar, en dins, les seves colors sumptuoses. Les parets, de terra
fins al sostre, son cobertes de pintures de colors vius i daurats
opulents. Hi ha representacions dels treballs dels déus aquí a la
terra. Hi ha una imatge d'un déu en cada nínxol, gairebé amagada per
riques draperies i banderes voleiadisses. En front de cada déu (tots
ells són fets d'estany), hi ha un altaret amb aigua sagrada, flors,
i una encesa de candeles de cera. Al capdamunt del temple hi és Fu,
caporal de tots els déus. És embolcallat en seda de color groga, que
és santa. Al peu de l'altar hi seia un ésser vivent, un jove
sacerdot, Semblava que estigués en oració, però enmig de les seves
pregàries s'havia posat a somiejar; i sens dubte allò era un pecat,
perquè ses galtes s'abrusaven, i el seu cap es decantava més i més.
Pobre Sui-hung! No es veia pas, en son somieig, més enllà d'aquells
murs paorosos, en un jardinet on ell mateix havia endegat els jaços
de flors? Potser aquesta era una feina que li plaïa molt més que no
pas la de vetllar per les candeles de cera en el temple. O potser el
seu desig era de seure a una taula ricament parada, eixugant-se els
llavis, després de cada cobert, amb un tovalló de paper? O bé qui
sap si son pecat era tan gran que, en gosar ell expressar-lo, les
cèliques potestats el castigarien amb la mort. S'arriscarien sos
pensaments a esgarriar-se amb els vaixells dels bàrbars cap a llur
pàtria, la tan llunyana Anglaterra? No, sos pensaments no fugien
envers un camp tan llunyà, i tanmateix eren tan pecaminosos com
només pugui concebre'ls la sang ardent de la jovenesa. Pecaminosos,
s'entén, aquí al temple, davant la imatge de Fu i els altres déus.
Jo sabia per on vagarejaven sos pensaments.

En els afores de la ciutat, damunt el terrat tot pla i enllosat
d'una casa, on la baraneta semblava de porcellana, i entre bells
pitxers plens de grans campanetes blanques, seia la bella Pe, amb
sos ulls estrets i plens de malícia, sos llavis abundosos i sos peus
menuts. Les sabatetes l'oprimien, però l'opressió que sentia al cor
era força més gran, i alçava tediosament sos braços, delicadament
modelats, dins les mànegues remoroses de setí. Enfront d'ella hi
havia un bol de cristall amb quatre peixos daurats. Ella remenava
l'aigua a pleret amb una vareta envernissada de laca i acolorida: a
pleret, oh!, ben a pleret, perquè estava consirosa. Pensaria en la
riquesa del daurat abillament dels peixos i en la segurança amb què
vivien en el bol de cristall, amb menja abundosa? Tanmateix quina
major felicitat no haurien tingut si haguessin romàs en llibertat!
Ah! sí! La bella Pe ho comprenia d'allò més. Sos pensaments
vagarejaven lluny de casa seva i cercaven el temple; però no pas per
motius divinals! Pobre Pe! Pobre Sui-hung! Sos pensaments mundans es
trobaven, però la fredor de mos raigs els va caure entremig com
l'espasa d'un àngel!»



NIT XXVIII

«Era una calma com de mort», digué la Lluna. «L'aigua era tan
transparent com aire pur que jo atravessava. Jo podia veure les
curioses plantes d'allà baix, sota l'aigua. Eren com arbres d'una
boscúria gegantina que s'estenien cap a mi, per braçades i braçades.
El peix els nedava damunt el cim. Un esbart de cignes salvatges
volaven pel defora, molt amunt de l'aire. Un d'ells es deixà caure
amb les ales esteses avall i més avall. Seguia amb els seus ulls la
caravana aèria, mentre la distància entre ells creixia ràpidament.
Mantenia les seves ales esteses i immòbils i queia com una bombolla
de sabó cau en l'aire quiet. Quan tocà la superfície de l'aigua,
decantà el cap endarrera, entre les seves ales, i romanguè tan
aturat com la blanca florida del lotus damunt un llac tranquil.
S'alçà un oratjol suau i inflà la superfície, tota lluenteig, de
l'aigua fosforescent, que brillava com si el mateix èter anés
rodolant en vastes ones dilatades. El cigne aixecà el seu cap, i els
esquitxos de l'aigua arrosaren la seva esquena i el seu pit com a
flames blaves. L'auba anà difonent la seva llum rosada a tot el
volt, i el cigne emprengué la volada cap en l'aire amb renovellada
braó, cap al sol que s'aixecava, cap a la ratlla de la costa, d'un
blau estantís; cap aon havia volat la caravana aèria. Però ell
volava tot sol, amb el daler en son pit. Volava sense companyia
damunt les blaves aigües reinflades».



NIT XXIX

«Us daré una pintura més de la Suècia», digué la Lluna. «Entre
boscúries obagues, vora les platges melangioses del Roxen, hi ha la
bella església del convent de Wreta. Mos raigs caigueren, a través
d'una reixa del mur, dins un esbarjós soterrani, on dormen els reis
en llurs tombes de marbre. Una reial corona lluenteja a la paret,
damunt ells, com a emblema de la glòria del món. Una corona reial,
però que és feta de fusta pintada, i mantiguda per un tascó de fusta
clavat a la paret. Els corcs han atravessat amb llur rosec la corona
daurada; l'aranya ha filat la seva tela des de la corona al vas
mortuori. La teranyina és una bandera de dol, trencadissa i efímera
com el dol dels mortals. Que n'és, de tranquil, el son d'aquells
reis! Jo em recordo ben bé de còm eren. Encara veig el refiat
somriure al volt d'aquells llavis que amb tanta autoritat i
determini deien mots de joia o de marriment.

»Quan penetra el vaixell entre les muntanyes com una barca del país
de les fades, mant estranger ve a l'església i en visita el
soterrani sepulcral. Pregunta el nom dels reis, i els noms ressonen
amb un so mort i oblidat. Mira la corona menjada dels corcs, i, si
té el seny piadós, sent que llisca una tristesa al seu somriure.
Dormiu, o morts! La Lluna us recorda, la Lluna envia ses fredes
esplendors, nit a través, cap a vostre reialme silenciós, damunt el
qual penja la corona de fusta».



NIT XXX

«Arran de la carretera», digué la Lluna, «hi ha un hostal, i al seu
davant mateix hi ha un gran cobert pels carros, el sostre del qual
estava a mig embardissar. Vaig mirar entremig de les bigues i, a
través del forat obert de la trapa, dins l'inconfortable espai de
més avall. Un gall d'indi dormia damunt una barra i una sella
reposava damunt una buida menjadora. Un carruatge de viatgers estava
enmig del cobert. La seva gent dormien a dins tan ben aixoplugats
com era possible, mentre els cavalls eren nodrits i abeurats, i el
cotxer estirava les cames, baldament (i ho sé de cert) hagués dormit
ben feixuc per més de mig camí. La porta de l'alcova de l'establer
era oberta, el llit estava tot revolt, i una candela gotejava damunt
el sòl. El vent geliu xiulava d'una banda a l'altra del cobert. Era
més a prop del trenc d'alba que de la mitja nit. Una colla de músics
rodamons dormien en un compartiment de l'estable. El pare i la mare,
em jugaria qualsevol cosa que somniaven en les gotes del líquid
inflamat que hi havia dins la seva ampolla, i la pàl·lida noia en
les gotes ploroses de sos ulls. Una arpa jeia a llur cap, i un gos a
llurs peus».



NIT XXXI

«Fou en una vileta camperola», digué la Lluna «Vaig veure-ho l'any
passat, però tant se val, perquè ho vaig veure d'una manera ben
precisa. Aquesta nit he llegit el que en deien els diaris, però la
història no hi és de molt tan intel·ligible. Un ensinistrador
d'óssos seia al taulell d'una taverna, tot menjant el seu sopar. El
seu ós era lligat a la part de fora, més enllà del cobert de fusta.
Pobre ós! No hauria gosat fer mal ni a una criatura, encara que
tingués un posat prou ferotge. Tres noiets jugaven a la claror de
mos raigs, en una golfa. El major potser tenia sis anys; el més
petit no passava de dos. Plaf, plaf! Un so apagat anava pujant
l'escala. Quí deuria ésser? La porta s'obrí de bat a bat: era l'ós,
el gran ós pelut! Li havia semblat tediós de romandre allí fora, a
l'eixida, i havia trobat son camí escales amunt. Jo ho vaig veure
tot», digué la Lluna. «Els infants s'espaordiren en gran manera, a
la primeria de veure el gros animal pelut: cada un d'ells
s'arrossegà a un diferent recó; pero l'ós va trobar-los. Els flairà
però no els va fer mal. -Bah! Deu ésser un gos dels més grossos-
pensaven. I començaren de donar-li copets. Ell s'estengué en terra,
i el noi més petit rodolà al damunt d'ell, i jugà a amagar sos rulls
daurats en el llarg vestit de pells de la fera. En acabat, el noi
més gran va treure el seu tabal, i va atabalar tan fort com va
saber. Totduna que va sentir-lo l'ós s'alçà damunt les cames del
darrera i vinga dansar: era un galant espectacle. Cada noi es posà
l'escopeta a l'espatlla, i l'ós, naturalment, va haver de tenir la
seva, i l'agafà tan estreta com qualsevol d'ells. Era verament un
estrany companyó de joc el que havien arreplegat: no cal negar-ho.
Anaven d'amunt d'avall: «Un, dos, un, dos». Precisament aleshores
algú vingué a la porta i l'obrí: era la mare dels infants. Hauríeu
hagut de veure la terrible muda agonia de sa cara esblaimada, badant
la boca i amb esguard d'ensust. Però el noi més petit li féu un
senyal amb el cap. Mai no hauria estat tan a gust, i cridà fort, en
son estil infantívol: -No fem sinó jugar a soldats, mare.- I en
acabat aparegué l'ensinistrador d'óssos».



NIT XXXII

Bufava el vent, fort i geliu; els núvols s'empaitaven i la Lluna
només es mostrava de tant en tant.

«Atalaio els núvols que volen, des del silenci de l'espai sobirà!»
va dir-me. «Puc veure com s'empaiten damunt la terra. Tot just suara
estava atalaiant una presó, fora de la qual hi havia un carruatge
tot clos: un presoner estava a punt de pendre comiat. Mos raigs
traspassaren la finestra enreixada, i resplendiren damunt la paret
interior. El presoner escrivia algunes ratlles a la paret: era el
seu adéu-siau. No escrivia paraules, sinó una melodia: el
xarbotament del seu cor en la darrera nit que despenia en aquell
indret. La porta s'obrí, i fou menat al carruatge. Mirà en l'aire,
cap al meu disc rodó, i passaren núvols entre nosaltres, com si ell
no pogués veure la meva faç ni jo la seva. Va entrar al carruatge,
la porta es tancà, petà la xurriaca, i se n'anaren per entremig de
l'espessa boscúria, on mos raigs no podien assolir-los. Vaig mirar
de bell nou a través de la reixa de la presó, i mos raigs caigueren
altra vegada damunt la paret on era escrita la melodia, el seu
darrer adéu-siau: quan fallen les paraules, tot sovint la música pot
parlar! Però mos raigs només il·luminen unes quantes notes isolades:
la major part romandran sempre en la fosca per a mi. Fou un himne de
mort, el que escrigué? O bé eren notes d'un villancet de joia? Anava
a trobar la mort, o bé l'abraçada de la seva benvolguda? Els raigs
de Lluna no poden pas llegir tot alló que els mortals escriuen.
Atalaio els nuvols fugidors, del silenci estant de l'espai sobirà;
veig núvols poderosos que s'encalcen tot creuant la terra».



NIT XXXIII

«Em plauen els infants una cosa de no dir», féu la Lluna. «Els més
petits, sobretot, són tan entretinguts! Tot sovint sotjo envers
ells, a través de les cortines, quan menys es pensen que jo els
vegi. És tan entretingut de veure'ls fent per manera de despullar-se
ells mateixos! De primer una espatlleta nua i rodona surt del
davantal; després llisca un braç enfora. O bé veig una mitja
estirada que exhibeix una cameta amb clotets, ferma i rodona, i
després un peuet fet per a ésser besat, i jo el beso», digué la
Lluna. «Cal que us digui el que he vist aquesta nit. Mirava a
l'altra part d'una finestra, la persiana de la qual no arribava al
capdavall, perquè no hi havia veïns en front. He vist tota una colla
de menuts, germans i germanes. Hi ha una nena, tota petita, que
només té quatre anys, però que sap el parenostre tan bé com
qualsevol dels altres; i la seva mare seu a la vora del seu llit,
cada vespre, per sentir-lo. Després la besa i seu al seu costat fins
que ella trenca el son, cosa que generalment s'esdevé tot seguit que
tanca els ulls.

»Aquesta nit els dos infants majors estaven prou entremeliats. Un
d'ells saltava d'una banda a l'altra, a peu coix, en sa llarga
camisa de nit, tota blanca. El segon estava damunt d'una cadira amb
els vestits de tots els altres apilotats al seu damunt. Va dir que
això era una endevinalla, i que havien d'endevinar quína cosa
significava. El terç i el quart posaven acuradament llurs joguines
en un calaix; i, naturalment, això és una cosa que cal fer, però
llur mare els digué que quietud, perquè la petita anava a dir la
seva pregària. Vaig sotjar al volt del llum», digué la Lluna. «La
petitona de quatre anys en el llit, entre tot el fi blancatge de
lli; ses manetes eren creuades, i son rostre tot seriós i greu; i
començà: -Pare nostre!- en alta veu. -Però què és això, digué la
seva mare, interrogant-la a mig camí. -Quan deies «Nostre pa de cada
dia dau-nos, senyor», has dit quelcom més que no he pogut sentir bé.
Què deies? Vejam, digues-m'ho.- La petitona vacil·lava, i mirava
temoregament la seva mare. -Què has dit després de «Nostre pa de
cada dia dau-nos, senyor?» -No us enutgeu, mareta estimada- féu la
petita. -«Poseu-hi, si us plau, força mantega.»




EL ROSSINYOL



A la Xina, com sabeu, l'emperador és un xinès, i tota la gent que el
volta són també xinesos. Han passat molts d'anys d'ençà que la
història que vaig a contar-vos s'esdevingué; pero això encara és una
raó de més pes per a contar-la; altrament cauria en oblit. El palau
de l'emperador era la més bella cosa del món: tot ell era fet de la
porcellana més formosa, i de més preu, pero al mateix temps tan
trencadissa que hom no podia tocar-la sinó amb el major esment. Hom
podia veure en el jardí les flors més extraordinàries del món: les
més belles tenien campanetes d'argent que els eren fermades, i que
dringaven perpètuament; de manera que ningú no podia passar entre
les flors sense mirar-les. Cada petit detall del jardí havia estat
sospesadíssim, i el jardí era tan gran que el mateix jardiner no
sabia on acabava. Si hom anava caminant i caminant, hom arribava a
belles boscúries on hi havia arbres altívols i llacs pregons. Els
boscos s'estenien fins la mar, que era pregona i blava; pregona
abastament perquè els vaixells més grans poguessin navegar cap
endins, sota les branques dels arbres.

Entre aquests arbres hi havia un rossinyol qui cantava tan
delitosament que fins i tot el pobre pescador que tenia una pila
d'altres coses a fer s'aturava a sentir-lo quan eixia de nit a parar
les seves xarxes.

-O Cel! Quína cosa tan bella!- deia. Però en acabat li pertocava
d'atendre a sos quefers i s'oblidava del rossinyol. A la nit següent
en tornar-lo a sentir, exclamava de bell nou: -O Cel! Quína cosa tan
bella!

A la capital de l'emperador hi arribaven viatgers de totes les
contrades del món. Tot ho admiraven en gran manera, sobretot el
palau i els jardins; però quan oïen el rossinyol deia tothom:

-Això és millor que tot!

En retornar a llurs terres en feien descripcions, i els que eren
savis escrivien molts de llibres sobre la ciutat, el palau i el
jardí; però ningú no deixava de banda el rossinyol: sempre el
posaven per damunt de tot. Els viatgers que eren poetes escrigueren
els més bells poemes, tots ells sobre el rossinyol que hi havia dins
la boscúria vora la blava mar pregona. Aquests llibres rodaren per
tot el món, i amb el temps n'arribaren alguns fins a l'emperador.
Ell seia en la seva cadira d'or llegint i més llegint; i movia el
cap, tot complagut d'haver esment de tan belles descripcions de la
ciutat, el palau i el jardí.

-«Però el rossinyol és millor que tot»- va llegir. -Què és això?-
digué l'emperador. -El rossinyol? Ves, no n'havia sentit parlar. Hi
ha un ocell així en mon reialme, i, encara més, dins el meu jardí, i
mai no n'he sentit parlar? Ara vegeu! Haver hagut de descobrir-ho en
un llibre!

Aleshores cridà el seu cavaller de servei, el qual era de tan alta
nissaga que, quan algú d'alguna categoria inferior gosava parlar-li
o fer-li una pregunta, ell només responia que -P,- que vol dir no
res absolutament.

-Diuen que aquí hi ha un ocell molt meravellós, rossinyol de nom-
digué l'emperador. -Diuen que és millor que qualsevol altra cosa de
tot el meu reialme! Ves, jo mai no n'havia sentit parlar.

-Mai no he sentit que se'n fes esment- digué el cavaller de servei.
-Mai no ha estat presentat a la Cort.

-Desitjo que comparegui aquí aquest vespre a cantar per a mi- digué
l'emperador. -Tot el món sap les coses que em pertanyen, i jo no en
sé res!

-Fins ara mai no havia sentit que se'n fes esment- digué el cavaller
de servei. -El cercaré i el trobaré!

Però on calia trobar-lo? El cavaller de servei corregué escales
amunt i escales avall, i per dins i per fora de totes les cambres i
corredors. Ningú dels que topava havia mai sentit parlar del
rossinyol: així és que el cavaller de servei tornà corrents cap a
l'emperador. i digué que la cosa devia ésser una llegenda inventada
pels que havien escrit els llibres.

-No ha pas de creure vostra Majestat imperial tot allò que sigui
escrit. Els llibres tot sovint són pures invencions, fins i tot quan
no pertanyen a la que en diem _Nigromancia!_.

-Però el llibre on jo ho he llegit m'ha estat enviat pel potentíssim
emperador del Japó: així és que no pot contenir falsedat. Vull
sentir aquest rossinyol: Insisteixo en que sigui aquí aquesta nit.
Jo l'hi estenc la meva més graciosa protecció; i, si no ve cap aquí,
tota la meva Cort serà petjada havent sopat!

-Tsing-pi!- digué el cavaller de servei. I tornà a córrer en fora,
escales amunt i avall, per dins i per fora de totes les cambres i
corredors. La meitat de la Cort corria amb ell, perquè ningú no
tenia ganes que el petgessin. Hi hagué preguntes i més preguntes
sobre aquell rossinyol que era conegut de tot el món de fora, però
de ningú de la Cort. A la fi trobaren una pobra donzelleta a la
cuina. Ella que digué:

-O Cel! El rossinyol? Força que el conec! Sí, verament sap que cosa
és cantar. Cada nit se'm permet de recollir menjar de rebuig per
dur-lo a la meva pobre mare malalta: ella viu allà baix, arran de la
platja. En mon camí de retorn, quan estic cansada, reposo una
estoneta al bosc, i aleshores sento el rossinyol. El seu cant em fa
venir llàgrimes als ulls; em sembla talment que la meva mare em
besés!

-Minyoneta cuinera- digué el cavaller de servei; -us procuraré una
posició estable dins la cuina, i el permís de veure l'emperador com
dina, si voleu portar-nos on és el rossinyol. Ordes s'han dades que
ell comparegui a la Cort aquesta nit.

Aleshores se'n anaren tots plegats a fora, per adreçar-se al bosc on
el rossinyol solia cantar. La meitat de la Cort hi va fer cap.
Mentre hi estaven anant tan depressa com sabien, una vaca començà de
bruelar.

-Oh!- digué un jove cortesà, -Aquí el tenim. Quín poder tan
meravellós en un ésser tan petit! Verament, ja l'havia sentit abans.

-No, això són vaques que bruelen; encara estem d'allò més lluny de
l'indret.

Aleshores les granotes començaren de fer el seu rac-rac a
l'aiguamoll.

-I això diuen que és tan bonic?- féu el capellà xinès. -És ben
semblant al dringar de les campanes de l'església.

-No, això són granotes!- digué la minyoneta de la cuina, -Però em
penso que ara ja no trigarem a sentir-lo!

Aleshores el rossinyol començà de cantar.

-Vet-lo aquí!- digué la minyoneta. -Escolteu, escolteu! Aquí rau!- I
assenyalà un ocellet cendrós, encimbellat a les branques.

-És possible?- digué el cavaller de servei. -Mai no hauria cregut
que fos d'aquest posat. Que ordinari sembla! El veure gent de tan
alta categoria, amb el surt, li deu haver fet perdre totes les
colors.

-Rossinyolet!- digué la minyoneta de la cuina, aixecant la veu. -El
nostre graciós emperador desitja que canteu per a ell.

-Amb el major gust!- digué el rossinyol, tot refilant de la manera
més delitosa.

-Semblen talment campanetes de cristall- digué el cavaller de
servei. -Mireu, la seva petita gola, si n'és, d'activa! És
extraordinari que mai no l'haguem sentit fins ara! Estic segur que
assolirà un gran èxit a la Cort!

-Cantaré de bell nou davant de l'emperador?- digué el rossinyol, que
s'havia pensat que emperador era present.

-Mon preciós rossinyolet- digué el cavaller de servei: -tinc l'honor
de comandar la vostra presència per a una festa de la Cort d'aquesta
nit, on encisareu S. G. M. l'emperador amb les vostres cantúries
corprenedores.

-El meu cant sona millor entre els arbres- digué el rossinyol.

Però anà amb ells de bon grat en sentir que l'emperador el
desitjava.

El palau fou tot il·luminat per a aquella avinentesa. Les parets i
els paviments, que tots eren de porcellana, resplendien de rebre la
llum de milers de fanalets d'or. Les més belles flors, totes de mena
trencadissa, agençaven els corredors. Hi havia qui-sap-les empentes
d'ací d'allà, i un viu corrent d'aire; però justament això feia
dringar les campanetes, i hom s'omplia les orelles del dringament,
Al mig de la gran cambra de recepció on era assegut l'emperador, hi
havien plantat un pal, i damunt ell havia de posar-se el rossinyol.
Tota la Cort era aplegada, i a la minyoneta de la cuina se li havia
permès d'estar darrera la porta, perquè ja tenia el títol efectiu de
cuinera. Tothom portava els millors vestits; tothom girava els ulls
envers l'ocellet gris que feia moure el cap a l'emperador. El
rossinyol cantà delitosament, i a l'emperador li vingueren les
llàgrimes als ulls i li rodaren galtes avall; i aleshores el
rossinyol cantà més bellament que mai, i les seves notes commogueren
tots els cors. L'emperador en fou encisat, i digué que el rossinyol
tindria sa recompensa: la seva sabatilla d'or penjada al coll. Però
el rossinyol declinà l'oferiment, tot agraint-lo, i digué que prou
recompensat estava.

-He vist llàgrimes en els ulls de l'emperador: aquesta és la meva
recompensa de més preu. Les llàgrimes d'un emperador són d'un poder
meravellós! Déu sap que estic premiat abastament.- I de nou esclatà
en dolça cantúria celestial.

-És la més delitosa coqueteria que mai hagi vist- deien les dames. I
es posaren un poc d'aigua a la boca per assajar igual gorgoteig i
fer-lo quan algú els parlés, creient-se així tan prodigioses com el
rossinyol. Fins i tot els lacais i les cambreres declararen que
estaven satisfets; i això és dir molt perquè són la gent més difícil
de complaure. Sí, certament, el rossinyol havia fet sensació. Havia
de romandre a la Cort, ara, i tenir la seva pròpia gàbia, així com
llibertat per donar un tomb dues vegades al dia i una a la nit.
Anaven sempre amb ell dotze lacais, cada un dels quals agafava una
cinta que era lligada al volt de la seva cama. No hi havia gran
gaubança en sortir d'aquesta manera.

Tota la ciutat parlava de l'ocell meravellós; i si, en trobar-se
dues persones, l'una deia a l'altra: -Ros,- i l'altra responia a la
una -Nyol,- en acabat sospiraven, havent-se entès perfectament. A
onze fills de fabricants de formatges els fou donat el nom de
rossinyol; però cap d'ells en va sortir amb veu.

Un dia vingué un gran paquet per a l'emperador: a la banda de fora
hi era escrita la paraula «Rossinyol».

-Ara tindrem un altre llibre sobre aquest celebrat ocell- digué
l'emperador.

Però no era pas un llibre: era una petita obra d'art dins una caixa,
un rossinyol artificial, exactament igual al vivent, però atapeït,
per damunt, de diamants, robins i safirs.

Quan se li havia donat corda, a l'ocell, podia cantar un dels cants
de l'ocell de bo de bo, i remenava la cua, on parpellejaven l'argent
i l'or. Una cinta era lligada al voltant del coll, i duia la següent
inscripció: «El rossinyol de l'emperador del Japó és ben pobre,
comparat al de l'emperador de la Xina».

Tothom digué: -Oh! Quína preciositat!- I la persona que havia portat
l'ocell artificial rebé tot seguit el títol d'Imperial Portador de
Rossinyols en Cap.

-Ara, que cantin plegats. Quín duo no serà!

I hagueren de cantar plegats. Però la cosa no anà prou bé, perquè el
rossinyol de bo de bo cantà al seu estil, i l'artificial no pogué
cantar sinó valsos.

-No hi ha mancament, en això- digué el mestre de música: -entona
perfectament, i és correctíssim en tot.

Després hagué de cantar l'ocell artificial tot sol. Fou un èxit tan
gran com el que havia tingut l'ocell de bo de bo, i a més era molt
més joliu a l'esguard, parpellejava com braçalets i agulles de pit.

Cantà tres vegades la mateixa melodia, i no es cansava gota: la
gent, de bon grat l'hauria tornat a sentir des del començament; però
l'emperador digué que ara havia de tocar el torn al de bo de bo...

Però a on era? Ningú no havia reparat com ell fugia per la finestra
oberta, retornant a les seves boscúries totes verdes.

Tots els cortesans el posaren com un drap brut, i digueren que era
un ocell ingratíssim.

-Però tenim el millor ocell- digueren. I després l'artificial hagué
de tornar a cantar, i aquesta fou la vegada trenta-quatrena que
sentiren la mateixa melodia; però encara no la sabien del tot,
perquè era tan difícil!

El mestre de música lloà tremendament l'ocell, i insistí que era
molt millor que no pas el rossinyol de bo de bo, no solament
considerant el seu exterior tot ple de diamants, sinó el dintre
també.

-Perquè, veieu? dames i senyors, i l'emperador davant de tots... el
rossinyol de bo de bo mai no sabeu què us farà sentir; però, pel que
fa a l'artificial, tot està determinat a l'avançada: així és, i així
ha de romandre, i no pot ésser altrament. Us podeu donar compte de
les coses, podeu obrir-lo i mostrar la inventiva humana en ajustar
els valsos, i veure còm funcionen, i còm una nota segueix l'altra!

-Aquest és exactament el meu parer- digueren tots. I el mestre de
música aconseguí el permís de mostrar l'ocell al públic el pròxim
diumenge. També ells havien de sentir-lo, digué l'emperador. Així és
que el sentiren i tots se n'entusiasmaren, com si s'haguessin
embriagat de te (que aquest és un costum completament xinès).

Després tots digueren: -Oh!- i estengueren llurs índexs enlaire i
mogueren llurs caps.

Però el pobre pescador que havia sentit el rossinyol de bo de bo,
digué:

-Sona molt bonic, i és molt semblant al de bo de bo; però hi manca
alguna cosa, no sé quina.

El rossinyol de bo de bo fou bandejat del reialme.

L'ocell artificial tenia son estatge damunt un coixí de seda, vora
del llit de l'emperador. Tots els presents d'or i pedres precioses
que havia rebut eren al seu voltant. Son títol havia ascendit a
ésser el de Cantaire Imperial en Cap de l'Alcova, en el primer lloc
de la seva categoria, a mà esquerra; perquè l'emperador creia que la
part més important era aquella on el cor tenia seient. I àdhuc un
cor d'emperador és a mà esquerra.

El mestre de música escrigué vint-i-cinc volums sobre l'ocell
artificial. El tractat era molt llarg, i escrit en els caràcters
xinesos més difícils. Tothom digué que l'havia llegit i l'havia
comprès; perquè altrament haurien passat per estúpids, i llurs
cossos haurien estat petjats.

Així anaren les coses per un any sencer. L'emperador, la Cort i tots
els altres xinesos sabien de cor qualsevol petit refilet de la
cantúria de l'ocell artificial; però això feia que els plagués més
encara, perquè tots podien unir-se al cant. Àdhuc els nois de carrer
cantaven -«tzi-tzi-tzi»- i -«cluc, cluc, cluc»,- i l'emperador també
ho cantava.

Però un vespre, quan l'ocell cantava d'allò millor i l'emperador era
ajagut al llit escoltant-lo, quelcom s'enjegà dins l'ocell amb un
-sssst.- Després una molla es trencà: totes les rodes feren -rrrr,-
i parà la música.

L'emperador saltà del llit i envià a cercar sos propis metges; però
de quín servei podien ésser? Després envià a cercar el rellotger, i,
després d'una pila de parloteigs i d'esbrinaments, aconseguí que
l'ocell funcionés de bell nou, si fa no fa; però digué que calia
estalviar-lo tant com fos possible, perquè estava gastat en gran
manera i no podia renovar-se la mecànica fins al punt d'estar segur
de la melodia.

Fou un gran cop, aquest! Només un cop l'any gosaren fer cantar
l'ocell, i amb prou feines; però aleshores el mestre de música feia
un petit parlament, servint-se de totes les paraules més difícils.
deia que era tan bo com sempre, i la seva dita tenia fe.

Cinc anys havien passat, i aleshores caigué un gran dol damunt la
nació; perquè tots estimaven molt llur emperador, i estava malalt i
li caldria morir, segons deien. Ja era escollit un emperador nou, i
la gent demanà al cavaller de servei còm seguia llur emperador.

-P,- respongué ell, tot bellugant el cap.

 L'emperador jeia pàl·lid i fred en son llit sumptuós. Els cortesans
creien que era mort, i eixiren tots a presentar llurs respectes al
nou emperador. Els lacais sortiren a fer un poc de xerrameca, i les
cambreres donaren una gran reunió, on se serví cafè. Draperies eren
esteses per totes les cambres i corredors per esmortir el so de les
petjades: així és que hi havia quietud, molta de quietud. Però
l'emperador encara no era mort. Jeia èrtic i esblaimat en el llit
sumptuós, amb penjarolles de vellut i borles d'or feixugues. Hi
havia una finestra oberta, al damunt seu, i la lluna escampava una
faixa de llum damunt l'emperador i l'ocell artificial, que era al
seu darrera.

El pobre emperador amb prou feines podia respirar: semblava tenir un
pes amunt el pit. Obrí sos ulls, i aleshores veié que era la Mort,
que damunt son pit era asseguda, portant la seva corona d'or. Amb
una mà agitava l'espasa daurada de l'emperador, i amb l'altra la
seva bandera imperial. A tot el voltant, entremig dels plecs de les
penjarolles de vellut, sotjaven moltes cares tafaneres: algunes eren
fastigoses; altres eren gentils i plaents. Eren les bones i les
males accions de l'emperador, que ara el miraven de fit a fit,
mentre la Mort l'esclafava.

-Us recordeu d'allò?- murmuraven l'una darrera l'altra. -Us recordeu
d'això?- I li deien tantes de coses, que la suor relliscava per sa
faç.

-Mai no havia vist semblant cosa- digué l'emperador. -Música,
música! Soneu els grans timbals xinesos- cridà -perquè no pugui
sentir això que elles em diuen!

Però elles continuaren i continuaren, i la Mort seia, tot movent el
seu cap, igual que un xinès, a cada cosa que anava essent dita.

-Música, música!- xisclava l'emperador. -Vós, preciós ocellet
daurat: canteu, canteu! Us he carregat de pedres precioses, i fins i
tot he penjat la meva mateixa sabatilla daurada al voltant del
vostre coll: canteu, us dic, canteu!

Però l'ocell romania tot callat, perquè no hi havia ningú que li
donés corda: així és que, naturalment, no podia funcionar. La Mort
seguia fixant les grans conques buides de sos ulls al seu damunt, i
tot era callat, tan terriblement callat!

De cop i volta, vora la finestra, hi hagué un esclat de bellíssima
cantúria: era el rossinyol vivent, plantat en una branca de fora.
Havia sentit parlar de la fretura de l'emperador, i havia comparegut
a donar-li reconfort i esperança. Mentre ell cantava, les cares del
voltant esdevingueren esblaimades i més esblaimades, i la sang
corregué amb nova vigoria per les venes de l'emperador i a través de
sos peus i braços afeblits.

Fins i tot la Mort escoltava el cant i deia:

-Vés seguint, rossinyol, vés seguint!

-Prou, si em doneu l'espasa daurada tota resplendent; prou, si em
doneu la bandera imperial; prou, si em doneu la corona de
l'emperador.

I la Mort retornà cada un d'aquests tresors per un cant, i el
rossinyol seguí cantant. Cantà coses del quiet cementiri, on les
roses floreixen, on la flor del saüc embauma l'aire i on l'herba
tendra és sempre de bell nou humitejada per les llàgrimes de qui
plora. Aquest cant inspirà a la Mort l'enyorança del seu jardí, i,
com una freda boira cendrosa, atravessà cap enfora, la finestra.

-Gràcies, gràcies!- digué l'emperador. -Ocellet celestial, bé us
conec! Us havia bandejat de mon reialme; i vós, tanmateix, heu
foragitat amb vostre encís les males visions que eren al voltant de
mon llit tot fent la cantadissa, i heu llevat la Mort mateixa de mon
cor! Còm podré mai donar-vos-en la paga?

-Ja m'heu recompensat- digué el rossinyol -Vaig fer-vos venir les
llàgrimes als ulls la primera vegada que vaig cantar per a vos, i
mai no ho oblidaré! Aquests són els joiells que alegren el cor d'un
cantaire. Però dormiu, ara, i desperteu-vos renovellat i fort! Jo
cantaré per a vós!

I aleshores cantà de bell nou, i l'emperador caigué en un dolç somni
retornador. El sol resplendia finestra endins de la seva cambra quan
ell es despertà renovellat i sa. Cap dels que l'assistien no havia
encara retornat envers ell, perquè es creien que era mort; però el
rossinyol encara era allí, tot cantant.

-Sempre més romandreu amb mi!- digué l'emperador. -Només cantareu
que quan us plaurà, i jo de l'ocell artificial en faré mil bocins.

-Res d'això!- digué el rossinyol. -Ell ha fet tot el bé que ha
pogut! Serveu-lo així com heu fet sempre. No puc pas bastir mon niu
i viure dins aquest palau; però deixeu que vingui quan em plagui, i
aleshores em posaré a la branca, de nit, i cantaré per a vos.
Cantaré per alegrar-vos i també per fer-vos pensívol: Us diré
cançons dels venturosos i també dels que pateixen. Us diré cançons
del bé i del mal que se us mantenen amagats. El petit ocell cantaire
vola lluny i per molts indrets: va envers el pobre pescador i envers
la casa camperola; envers gent que està molt lluny de vós i la
nostra Cort. Estimo més llur cor que no pas la vostra corona i,
tanmateix, hi ha una flaire de santedat, al volt de la corona,
també! -Vindré, i cantaré per a vos! -Però una cosa m'heu de
prometre.

-Us ho prometo tot!- digué l'emperador, que romania en peu, amb les
robes imperials que tot just s'havia acabat de posar, i tenia
l'espasa d'or tota feixuga damunt son cor.

-Una cosa us demano! No digueu a ningú que teniu un ocellet que tot
us ho diu: val més que ho feu així!

Després el rossinyol volà quí sap a on. Els que assistien el malalt
tornaren per veure el posat de llur emperador difunt, i allí estigué
ell en peu, tot dient-los:

-Bon dia!




L'ANEGUET LLEIG



El camp era aleshores un bé de Déu. Corria l'istiu. El blat era
daurat, i les civades encara eren verdes. El fenc era amuntegat
damunt les riques prades de les fondàries, per on feia via la
cigonya, tot parlotejant en egipcià, el llenguatge que li havia
ensenyat la seva mare.

Al volt del camp i la prada hi havia boscos que no s'acabaven mai i
en mig dels quals dormien estanys profunds. Sí, l'encontrada era
verament delitosa. A l'indret més assolellat hi havia una casa
vella, voltada d'uns fossats que s'endinsaven força; i grans fulles
de repalassa brollaven de les parets de la casa fins arran mateix de
l'aigua. Algunes eren tan grans que un infantó podia aixoplugar-se
sota d'elles. Entre les fulles, l'arrecerament era tan gran com al
cor d'una boscúria; i allí hi havia una ànega asseguda damunt son
niu. Precisament estava curant sos aneguets; però gairebé estava
cansada de seure, de tant de temps que la cosa durava. Altrament
tenia molt poques visites, perquè les altres ànegues s'estimaven més
de nedar d'ací d'allà dels fossats que no pas de remenar les anques
allí dalt, sota les fulles de repalassa, parlotejant amb ella.

A la fi l'un ou darrera l'altre començà de petar. -Xip!, xip!-
feien. Tots els menuts havien entrat a la vida, i empenyien el cap
enfora.

-Cuac, cuac!- digué l'ànega. I tots ells començaren de fer -Cuac!-
tan fort com saberen, i miraren a llur volt, a totes bandes, entre
les fulles verdes. Llur mare els deixà mirar tant com els vingué de
grat, perquè el verd és bó per als ulls.

-Que n'és, de gran, el món, verament!- digueren tots els menuts.
Perquè, tanmateix, tenien molt més d'espai per a moure's que no pas
quan eren a dins la closca.

-Que us penseu que és això, tot el món?- digué la mare. -S'estén una
pila a l'altra banda del jardí, i agafa fins i tot el jardí del
rector; però no he arribat mai tan enllà. Suposo que ja sou tots
aquí?- I va alçar-se. -No, veig que encara no hi sóu tots: l'ou més
gros encara jeu aquí. Per quant de temps n'hi haurà?- I tornà a
asseure's damunt el niu.

-Bé, còm va la cosa?- digué una ànega vella que havia vingut a
fer-li una visita.

-Aquest ou no acaba mai- respongué l'oca asseguda -la closca no es
vol petar; però mireu-vos els altres: són els aneguets més formosos
que mai hagi vist; exactament iguals a llur pare, el poca-pena! Mai
no se'l veu per casa.

-Deixeu-me veure l'ou que no es vol petar- digué la vella ànega.
-Podeu estar segura que és un ou de gall dindi! Una vegada em van
estafar així, i vaig tenir mals de cap i cabòries sense fi ni compte
amb els menuts, perquè us puc ben dir que l'aigua els esgarrifa. No
hi hagué manera: vaig cloquejar i aferrussar-m'hi, però no en vaig
treure res. Deixeu-me veure l'ou! Si és un ou de gall dindi!
Deixeu-lo de banda, i ensenyeu els altres menuts a nedar.

-El covaré una mica més: he covat tan de temps que bé puc continuar
fins a la fira de sant Joan.

-Com us plagui- digué l'ànega vella, i se n'anà.

A la fi l'ou gruixut va petar. -Xip! Xip!- digué el menut. I es
llançà en fora. Que n'era de gros i de lleig! L'ànega se'l mirava.

-És un aneguet monstruosament gros- digué: -cap dels altres no s'hi
retirava. Serà, tanmateix, un ou de gall dindi? Ben aviat ho
esbrinarem: a l'aigua anirà a raure, baldament l'hi hagi de tirar a
puntades de peu jo mateixa.

L'endemà, el dia era gloriosament bell, i el sol resplendia damunt
totes les fulles de repalassa. La mare ànega, amb tota la seva
família, se n'anà cap els fossats.

Xaf!, es llançà dins l'aigua, -Cuac! cuac!- digué. I els aneguets
s'hi deixaren caure l'un darrera l'altre. L'aigua els esquitxà
damunt les testes, però es redreçaren de bell nou i suraren
bellament. Llurs potes s'enjegaven totes soles, i no n'hi mancava
cap; fins i tot el gros, lleig i cendrós, nedava amb ells.

-No, no és gall dindi- féu ella. -Mireu que bellament fa anar les
cames i que test es manté! És el meu menut! Al capdavall no és pas
tan mala cosa, quan hom se'l mira amb aquella atenció. Cuac, cuac!
Veniu amb mi, i us conduïré al món i us presentaré al corral de les
oques; però romangueu-me sempre ben a la vora, perquè ningú no us
pugui trepitjar, i tingueu compte amb el gat!

Després se n'anaren cap al corral dels ànecs. Hi havia en dansa un
paorós aldarull, perquè dues cries lluitaven per un cap d'anguila, i
a la fi va ser el gat qui l'hagué.

-Així és com van les coses en aquest món- digué la mare dels ànecs.
I es llepà el bec, perquè el cap d'anguila el volia ella.

-Feu anar les cames- digué; -feu per manera de cloquejar degudament,
i decanteu el coll davant aquella ànega vella d'allí. És la de més
alta categoria de totes; té sang espanyola a les venes, i això
explica el seu volum; i, veieu?, té un parrac vermell al volt de la
cama; això és una cosa prodigiosament bella i la més extraordinària
marca de distinció que un ànec pugui tenir. Això mostra clarament
que no se la pot deixar de banda, i que mereix ésser contemplada,
tant per les bèsties com pels homes! Cloquegeu, ara! No gireu els
peus cap a dins: un aneguet ben educat conserva les cames ben
separades, com fan son pare i sa mare. Així. I, ara, decanteu els
colls i digueu: cuac!

Feren allò que se'ls havia comandat; però els altres ànecs que hi
havia pel volt van mirar-los, i van dir, en veu d'alló més alta:

-Ara veieu. D'aquí endavant ens les haurem d'haver amb aquesta
trepa! Com si ja no fóssim massa! Ai, senyor! I que n'és de lleig,
aquest aneguet! No el podrem pas tolerar!

I un ànec anà envers ell i li mossegà el coll.

-Deixeu-lo fer- digué la mare: -no fa cap mal.

-Ben segur que no; però es tan desmanegat i estrafalari!- digué el
mossegaire. -Cal aporrinar-lo.

-És una bella fillada talment- digué la vella ànega que duia el
parrac al volt de la cama. -Tots són de bella presència, fora
d'aquest: aquest és d'una mostra desgraciada. És una llàstima que no
el pogueu tornar.

-Això és impossible, Vostra Gràcia- digué la ànega mare. -No és
gentil, però és una criatura com un tros de pa, i neda tan bellament
com qualsevol dels altres. És més: crec que tanmateix puc
arriscar-me a afegir que jo penso que millorarà d'aquí endavant, o
potser amb el temps es farà més petit! Era massa gran dins l'ou:
així és que no ha sortit amb gaire bon posat.- I després li donà
tustets al coll i l'amanyagà. -A més, és un mascle- digué: -així és
que la cosa no té tanta importància. Em penso que serà molt fort, i
no dubto que s'obrirà camí en aquest món.

-Els altres aneguets són molt bonics- digué la vella ànega. Ara feu
com si estiguéssiu a casa vostra; i, si trobeu el cap d'una anguila,
podeu portar-me'l.

Després d'això es sentiren ben bé a casa llur. Però el pobre aneguet
que havia estat el darrer a sortir de la closca, i que era tan
lleig, fou mossegat, empés, i víctima de la riota dels ànecs i de
les gallines.

-És massa gros- deien tots. I el gall dindi que havia nat amb els
esperons posats, i per tant es creia ben bé un emperador,
s'estarrufà tot com un vaixell a plena vela, s'adreçà envers ell, i
gorgolà fins a esdevenir-ne tot caravermell. El pobre aneguet estava
esmaperdut, i no sabia per on girar-se; estava desesperat perquè era
tan lleig, i l'escometia tot el corral.

Així passà el primer dia, i després les coses empitjoraren i
empitjoraren. El pobre aneguet fou empaitat i pataquejat per tothom:
fins i tot sos germans i germanes el malmenaven, i sempre estaven
dient:

-Tant de bo que el gat us engrapés, cosa fastigosa!

Fins i tot la seva mare deia:

-Voldria, en nom de Déu, que fóssiu a unes quantes milles de
distàncla.

Els ànecs el mossegaven, les gallines el picaven, i la noia que els
nodria li dava puntades de peu

Ell que sí? que va fugar-se i va volar de damunt el clos, i els
ocellets fugiren esglaiats pels aires.

-És perquè só tan lleig- pensà el pobre aneguet, tot cloent els
ulls. Però tanmateix continuà corrent. Després arribà a un gran
aiguamoll on vivien els ànecs fers. Estava tan cansat i tan atuït,
que romangué allí tota la nit.

Al matí els ànecs fers comparegueren volant, a inspeccionar llur nou
companyó.

-Quína mena de criatura sóu?- demanaren, mentre l'aneguet es girava
d'una banda a l'altra i els saludava tan bé com podia.

-Sóu terriblement lleig!- digueren els ànecs fers. -Però això tan
se'ns en dona, mentre no us caseu en nostra família.

Pobre minyó! No havia pas pensat en casori: Tot el que necessitava
era el permís de raure entre els joncs i beure un poc de aigua de
l'aiguamoll.

Romangué allí dos dies sencers. En acabat vingueren dues oques
feres, dos mascles. No feia gaire temps que havien eixit de la
closca, i, per tant, eren bastant impertinents.

-Escolteu, companyó- digueren: -sóu tan lleig que tenim una
veritable flaca per vós: voleu aplegar-vos amb nosaltres i ésser un
ocell de pas? Hi ha un altre aiguamoll per aquí a la vora, i hi ha
algunes oques feres molt boniques, totes elles gentils damisel·les
que saben dir: cuac! Sou prou lleig per a fer fortuna entre elles.

En aquell mateix moment es sentí en aire: -Pam, pam!,- I les dues
oques feres caigueren mortes entre els joncs, i l'aigua s'enrogí de
sang. -Pam, pam!,- seguiren fent les escopetes; i esbarts sencers
d'oques feres eixiren del joncar, i els trets feren noves víctimes
entre elles.

Hi havia una gran cacera, i els caçadors eren amagats al volt de
l'aiguamoll: alguns eren, fins i tot, asseguts a les branques dels
arbres que estenien llur ufana damunt l'aigua. El fum blau s'alçava
com a núvols entre els arbres obacs, i s'escampava per damunt
l'estanyol.

Els gossos d'aigues rodaven d'ací d'allà per l'aiguamoll, xap, xap!
Els joncs i les canyes es decantaven sota llur pas per totes bandes.
La situació era terriblement alarmant per al pobre aneguet.
Recargolà son cap, fent-li dar un tomb i ajocant-lo sota l'ala, i
justament aleshores un gossàs basardós aparegué arran mateix d'ell:
la llengua li penjava enfora de la boca i sos ulls miraven
perversament de fit a fit. Obrí el gran abisme de la seva boca a
tocar de l'aneguet, mostrà son dentat agudíssim... i... xap! Se
n'anà sense tocar-lo.

-Oh! Gràcies a Déu!- sospirà l'aneguet. -Só tan lleig que fins i tot
el gos no vol mossegar-me!

Després romangué tot arraulit mentre els trets xiulaven entre les
mates, i bala darrera bala fendí els aires.

No vingué el retorn de la calma fins a una hora molt tardana del
dia, però fins i tot aleshores el pobre aneguet no gosà aixecar-se;
esperà algunes hores més abans de mirar a son volt, i després fugí
de l'aiguamoll tan rabent com pogué. Passà a través de camps i
prades, i feia un vent tan fort que hagué de maldar de valent per
fer via.

Pels volts de la nit arribà a un pobre cabanó. Era un cobert tan
miserable que no podia decidir còm es deixaria caure: així és que
romania en peu. El vent xiulava tan ferotgement al volt de
l'aneguet, que li calgué asseure's damunt la cua per resistir-lo; i
el vent vinga bufar i més bufar. Després l'aneguet veié que la porta
havia perdut un golfo, i penjava tan torta que ell podia
arrossegar-se cap a dins de la casa a través del forat; i d'aquesta
manera penetrà dins la cambra. Allí vivia una vella amb el seu gat i
la seva gallina. El gat, que ella anomenava _Fillet_, podia arquejar
el seu dors, fer un rebuf i llançar guspires elèctriques: s'entén si
se li amanyagava el pèl a la inversa. La gallina tenia unes cametes
menudes i breus, i per això era anomenada _Gallineta camacurta._
Ponia bons ous, i la vella n'estava tan enamorada com si li hagués
estat filla.

En ésser matí, l'estrany aneguet fou descobert tot seguit, i el gat
començà a botzinar i la gallina a cloquejar.

-Què diables passa!- féu la vella mirant a son volt. Però els seus
ulls no filaven gaire, i es va pensar que l'aneguet era un gros ànec
que s'havia escapat. -Veu's aquí una gran troballa- digué: -ara
tindrem ous d'ànega, si no és un mascle! Cal esbrinar-ho.

Tingué l'aneguet a prova per espai de tres setmanes, però els ous no
van comparèixer. El gat era el cap de la casa, i la gallina era la
mestressa, i sempre parlaven de «nosaltres i el món», perquè es
creien que representaven la meitat del món, i una meitat que era ben
bé la millor.

-Podeu pondre?- demanà la gallina.

-No!

-Voleu tenir la bondat de posar-vos un segell a la boca, doncs?

I el gat digué:

-Podeu arquejar el dors, tirar un rebuf, o treure guspires?

-No.

-Aleshores valdria més que us reservéssiu les vostres opinions quan
parla la gent de seny.

L'aneguet s'estigué en el recó, criant mal humor i va començar a
pensar en l'aire lliure i el sol. El dominà un desig invencible de
surar per l'aigua, i a la fi no pogué menys d'assabentar-ne la
gallina.

-En nom de Déu! Per què us capfiqueu?- preguntà ella, -No teniu res
a fer: vet-aquí per qué us passen pel magí aquestes cabòries.
Pongueu uns quants ous o apreneu de tirar un rebuf, i tot això se us
n'anirà del cap.

-Però és tan delitós, de surar damunt l'aigua!- digué l'aneguet; -i
tan delitós de sentir-la com llisca damunt el cap quan us tireu a
fons!

-Quín divertiment tan galdós!- digué la gallina -Em penso que us heu
begut l'enteniment. Demaneu-li al gat còm pensa sobre això. És la
criatura de més seny que conec. Demaneu-li si li plau, de surar per
l'aigua o de capbussar-s'hi. De mi, no en parlem. Demaneu-ho a la
nostra mateixa mestressa, la vella: no hi ha ningú, en tot el món,
més intel·ligent que ella. Què us penseu que en té cap ganes, de
surar per l'aigua o d'anar-hi per sota?

-No m'heu comprès- digué l'aneguet.

-Bé, si no us comprenem nosaltres, quí ho podrà fer? Suposo que no
us considereu pas més intel·ligent que el gat o que la vella: de mi
no cal fer-ne esment. No feu el ximple, criatura, i agraïu a la
vostra planeta tot el bé que us hem prodigat. No heu pogut viure en
aquesta cambra tota calenta, i amb una companyia vora la qual podeu
haver après alguna cosa? Però sou un beneit, i no es passa gust en
acoblar-se amb vós. I podeu creure que no vull sinó el vostre bé, i
us canto les veritats franques: no hi ha via més segura per conèixer
quíns són els nostres amics. Feu per manera, doncs, de pondre alguns
ous, o d'ensinistrar-vos en el rebuf, o de llançar guspires.

-Em penso que sortiré cap al món de fora- digué l'aneguet.

-Oi! Feu-ho, positivament!- digué la gallina.

Així és que l'aneguet se n'anà, i surà per damunt l'aigua i s'hi
capbussà; però tota criatura vivent el mirava de reull per la seva
lletjor. Vingué el temps tardoral: les fulles dels boscos esdevenien
grogues i brunes; el vent les prenia i donaven tombs de dansa. El
cel tenia posat d'una gran fredor, i s'hi aturaven els núvols,
feixucs de neu i calamarça. Un corb, damunt el clos de rama cantava
un trist regany, de tant de fred. Feia esgarrifar només que de
pensar-hi; el pobre aneguet es trobava, veritablement, en un mal
trencacoll.

Un capvespre, el sol es ponia amb hivernenca resplendor, quan un
esbart de vells ocellassos eixiren fora de les mates. L'aneguet mai
no havia vist cosa més bella: eren blancs que enlluernaven, amb
llargs colls onejants. Eren cignes, i feien un crit peculiar, tot
estenent llurs magnífiques ales esbarjoses, i volant de les
contrades fredes cap a les terres més calentes i la mar lliure.
Pujaren amunt, tan amunt! I el lleig aneguet esdevingué singularment
neguitós: donà tombs i més tombs dins l'aigua, com una roda,
estirant en l'aire el seu coll com si volgués seguir-los. I
aleshores féu un crit tan penetrant i tan inconegut, que ell mateix
va esglaiar-se'n en gran manera. Oh! No podia oblidar aquells ocells
formosos, aquells ocells feliços; i tan aviat com va ésser fora de
l'esguard es va capbussar fins arribar a fons, i quan tornà a eixir
estava totalment fora de test. No sabia quíns eren aquells ocells, o
a on volaven; però tanmateix es sentia atret per ells com mai
n'havia estat per cap criatura de la terra. Gens ni mica no els
envejava: còm se li hauria pogut acudir el simple desig d'ésser
semblant prodigi de bellesa? Son cor hauria estat ple d'agraïment si
hagués aconseguit, només, que aquells grans ànecs l'haguesin tolerat
en llur companyia. Pobre i lleig animaló!

L'hivern fou d'un fred tan terrible, que l'ànec no tingué més remei
que donar volts per l'aigua per evitar que es glacés; però cada nit
el trau dins el qual nedava anà fent-se més i més petit. Després
glaçà tan fort que tot el glaç del damunt va petar, i l'aneguet
hagué de bellugar les cames contínuament perquè el glaç no es
clogués al seu voltant. A la fi estava tan cansat que ja no podia
fer cap més moviment, i començava de glaçar-se al cor mateix del
glaç.

A primeres hores del matí passà un camperol i el va veure. Va
adreçar-se cap el glaç i va fer-hi un forat, martellejant-lo amb el
seu esclop, que era d'alló més feixuc; I portà l'aneguet a casa, a
la seva dona. Allí no trigà a reviscolar-se. Els infants volien
jugar-hi, però l'aneguet cregué que es proposaven malmenar-lo, i, en
son esglai, es llençà a dins el perol de la llet, i la llet esquitxà
tota la cambra. La dona xisclà i alçà les mans en l'aire. Després
l'aneguet anà d'un vol dins el barralonet de la mantega, i caigué
dins l'atuell de la farina i en va sortir. Imagineu-vos què
semblaria, a aquella hora! La dona s'escridassava, i provà de
ensopegar-lo amb les estenalles, i els infants caigueren l'un damunt
l'altre volent atrapar-lo, i xisclaven i reien. Per sort la porta
era oberta, i l'anec fugí cap a les mates i la neu novament caiguda,
i allí s'aturà gairebé exhaurit.

Però fóra massa trist d'esmentar totes les privacions i misèries que
hagué de passar, aquell hivern tan aspre. Quan el sol començà de
resplendir i donar escalf altra vegada, l'aneguet era a l'aiguamoll
i es trobava entre els joncs. Les aloses cantaven, i havia vingut la
primavera gentil.

Aleshores, de cop i volta, alçà les seves ales, i elles es mogueren
amb molta més força que no pas abans, i el duien enfora
vigorosament. Abans que sabés on era, es trobà dins un gran jardí on
les pomeres eren al ple de la florida, i l'aire era tot embaumat de
lilàs, les llargues branques dels quals protegien les vores
alteroses del llac! Oh! Que n'era, de delitosa, la frescor de la
primavera!

Davant mateix d'ell contemplà tres bells cignes blancs que avançaven
al seu encontre, d'unes mates estant. Amb llurs plomes, que feien un
dolç murmuri, nedaven lleument damunt l'aigua. L'aneguet reconegué
els ocells majestuosos, i el dominà una estranya melangia.

-Volaré envers ells, envers els ocells reials, i ells m'esbocinaran
perque jo, que sóc tan lleig, goso atansar-m'hi. Però tant se val;
més m'estimo que ells em matin que no pas que els ànecs em
mosseguin, les gallines em piquin, o la dona de les gallines em doni
una puntada de peu, o em calgui passar tanta de misèria a l'hivern.

Així és que volà cap a l'aigua i nedà envers els cignes sobirans.
Ells el veieren, i es precipitaren envers ell amb les plomes
estarrufades.

-Mateu-me, oh!, mateu-me!- digué la pobra criatura. I, decantant son
cap envers l'aigua, esperà la seva mort, Però quina cosa veié,
reflectida en l'aigua transparent?

Veié a sos peus la seva pròpia imatge; però ja no era un ocell
matusser i d'un gris ombrívol, tot lleig i desmanegat: ell també era
un cigne! No hi fa absolutament res que sigueu nats en un corral
d'ànecs, si heu eixit d'un ou de cigne!

Es sentí ben joiós de totes les misèries i tribulacions que havia
passat: ara n'havia esdevingut més apte per a donar preu a la seva
bella fortuna, i a tota la bellesa que li donava la benvinguda.

Els cignes grans nedaren i nedaren al seu volt, i l'amanyagaren amb
llurs becs. Alguns infantons comparegueren al jardí amb grana i
trossos de pa, que llançaren a l'aigua; i el més petit cridà: -N'hi
ha un de nou!- Els altres infants feren, en joiosa cridòria: -Sí,
n'ha vingut un de nou!- I picaren de mans i dansaren per aquells
topants, corrent darrera llur pare i llur mare. Després tiraren el
pa a l'aigua, i un d'ells digué que «el nou era el més bonic, perquè
era tan jove i tan bell». I els vells cignes decantaren llurs caps i
li feren homenatge.

Ell es sentí tot avergonyit, i amagà son cap sota l'ala; no sabia
què pensar-ne. Era feliç en gran manera, però gens envanit; un bon
cor mai no s'envaneix. Pensà còm havia estat perseguit i menyspreat,
i ara els sentia dir a tots que era el més formós de tots els ocells
formosos. Els lilàs decantaven llurs tanys a dins mateix de l'aigua,
al davant seu, i el sol resplendent escalfava i alegrava, i ell feia
murmurar les seves plomes i alçava en l'aire son coll esvelt, dient
en son cor, tot ple de joia: -Mai no havia somniat tanta de ventura
quan era l'Aneguet lleig!




EL PAPALLÓ



El Papalló cercava una promesa, i, naturalment, desitjava
d'escollir-ne una de ben gentil entre les flors. Ell les examinava,
tan quietament i discretament segudes damunt llurs tiges, com seu
generalment una noia quan no està emparaulada; però n'hi havia
tantes per triar, que la cosa era per trencar-s'hi el cap. Al
Papalló no li plaia d'afrontar dificultats; així és que, en la seva
perplexitat, volà cap a la Margarida. Sabia que ella podia dir
l'averany, i que tot sovint ho feia; perquè els enamorats
n'arrencaven fulla darrera fulla, i amb cada una d'elles hom feia
una pregunta referent a la persona amada: -És veritable amor? -De
tot cor? -Amor que defalleix? -Amor enfredorida? -Gens d'amor?- o
altres preguntes semblants. Cadascú demana en son llenguatge; així,
doncs, no estirà les fulles sinó que les besà totes, l'una darrera
l'altra, amb l'esperança d'aconseguir una bona resposta.

-Dolça Margarida- digué -sóu la més sàvia comare de totes les flors
i sabeu la manera de predir els esdeveniments. Digueu-me, em cal
abastar aquesta o bé aquella? o quína abastaré? Quan ho sàpiga,
volaré de dret envers la galant minyona, i començaré de fer-li
postures.

Però Margarida poc li volia tornar resposta; l'havia cremat que ell
li digués «comare». Ell preguntà una segona vegada, i una tercera,
pero no pogué arrencar-li una paraula; de manera que defugí el mal
de cap de demanar-li res més, i fugí enllà d'enllà, sense més
aldarull, cap a son afer matrimonial.

Era al començament de la primavera, i hi havia un batalló d'Allasses
blanques i Safrans. -Tenen un posat molt joliu- digué el Papalló;
-són unes caretes enciseres, però em semblen massa jovenetes.- Ell,
com molts de joves, preferia noies un poc madures. Així, doncs, volà
cap a les Anèmones, però eren massa vergonyoses per a ell; les
Violetes eren massa apassionades; les Tulipes eren massa amigues de
l'ostentació; les Jonquilles eren massa plebees i les flors del tell
eren massa petites i tenien una parentela que no s'acabava mai; les
flors de pomera eren, en bona fe, tan boniques de mirar com les
Roses, però avui hi eren i demà no hi eren, al grat del vent. No
valdria la pena d'entrar al matrimoni per tan curta estona, creia
ell. El Pèsol d'olor era la flor que li plaïa més; era rosada i
blanca, pura i delicada, i pertanyia a aquella mena de noies
notables que sempre van endegades, però poden fer-se útils a la
cuina. Estava a punt de fer-li una declaració quan, en aquell precís
moment, observà una tabella de pèsol que penjava ben a la vora
d'ella, amb una flor seca al capdavall. -Quí és aquesta?- preguntà.
-La meva germana- respongué el Pèsol d'olor. -Tanmateix? això vol
dir que vós probablement arribareu a semblar-vos-li, ben aviat,-
clamà el Papalló, empresa la volada.

Els Xuclamels penjaven damunt el clos; tenien posats de grans dames,
però amb cares llargues i pell esgroguissada. No responien al seu
gust. Però, quí responia al seu gust? Ah! demaneu-li a ell.

La Primavera va passar, va passar l'istiu, i la tardor anava passant
també; les flors eren encara abillades de colors brillants, però ai!
la fresca flaire de la jovenesa era esvaïda. La fragància l'atreia
en gran manera, encara que ell ja no era jove, tampoc; i no se'n
trobava gens entre les Dàlies i les Malves de jardí.

Així doncs, el Papalló es decantà a la Farigola boscana.

-Amb prou feines floreix, però és una flor, ça com lla, i tota
fragància: cada fullola n'és plena. Em casaré amb ella.

Començà, doncs, de festejar-hi.

Però la farigola boscana estava èrtiga i callada, i al capdavall
digué:

-Amistat, sí, però res més. Sóc vella, i vos sóu vell. Podem viure
perfectament l'un per l'altre, però no pas casar-nos! No ens
convertim en babaus, a nostra edat tardana!

Així és que el Papalló no va haver cap flor. Havia perdut massa
temps en l'escorcoll, i aquella darrera no podia ésser. El Papalló
esdevingué un vell conco, com diu la gent.

Vingueren les darreries de la tardor, i no hi havia altra cosa que
plugetes menudes o aigua a gavadals; el vent bufava tot fredeluc
damunt els vells sàlzers, fins que les fulles s'esgarrifaren i
cruixiren les branques. No era pas cosa plaent de volar pel món amb
vestit d'istiu; aquell és el temps, segons conten, que convé més
l'amor casolà. Però el Papalló no volà més pel món. Havia anat a
raure casualment dins una casa, on hi havia foc a l'estufa: sí,
veritable calor d'istiu. Podia viure, però «viure no es prou», deia
ell; «hom necessita claror de sol, llibertat i una floreta».

I volà contra els vidres de la finestra, i fou observat i admirat, i
clavat amb una agulla en una caixa de curiositats. Allà no podien
fer res per al seu tarannà.

-Ara estic plantat en una tija, com les flors- digué el Papalló. -No
és pas cosa molt agradívola, tanmateix. Gairebé és com ésser casat,
de tan subjecte que hom es troba.- I féu per manera de consolar-se
amb aquesta reflexió.

-És un pobre conhort- exclamaren les plantes que hi havien als
testos de la cambra.

-Però una planta en un test, és cosa ben difícil de creure- pensà el
Papalló; -estan massa ficades entre la gent humana.

EL CARGOL I EL ROSER



Al volt d'un jardí hi havia un clos de mates d'avellaner, i més
enllà camps i prades, amb vaques i moltons; però al mig del jardí hi
havia un Roser al bo de la florida. Sota d'ell s'allargassava un
Cargol que tenia qui-sap-les coses a complir, segons ell. -Espereu
que vingui la meva hora- digué; -jo faré molt més que llevar roses,
o avellanes, o donar llet com fan les vaques.

-Espero qui-sap-lo de vós- digué el Roser. -Puc demanar quan en
veurem alguna cosa?

-Em pendré el meu temps- replicà el Cargol. -Sempre porteu tanta de
pressa en la vostra tasca, que mai al volt d'ella no s'esparvilla la
curiositat.

L'any següent el Cargol s'allargassava, gairebé en el mateix indret
d'abans, a la llum del sol, sota el Roser; aquest ja poncellava, i
les poncelles havien començat a expandirse en flors badades, sempre
gerdes, sempre noves. I el Cargol sortia enfora, a mitges, estenia
les seves banyes, i en acabat tornava a ficar-les cap endins.

-Tot té el mateix posat d'antany; enlloc no hi ha progrés visible.
El Roser és cobert de roses; mai no sortirà d'aquesta cançó enujosa.

Passà l'istiu, passà la tardor; el Roser havia donat roses i
poncelles, seguit seguit, fins que la neu començà de caure. El temps
esdevingué humit i tempestuós, el Roser es decantà cap a terra i el
Cargol s'hi colgà.

Començà un nou any: el Roser va reviscolar-se i el Cargol tornà a
treure el nas.

-Ja no sóu més que un pal revellit de Roser- digué, -us cal parar
esment que aviat us assecareu. Heu donat al món allò que podia
donar-li el vostre natural. Si valia molt o no gaire, és cosa que no
tinc temps de considerar; però el que és ben cert, és que no heu fet
la més petita cosa per al vostre millorament; d'altra manera,
hauríeu pogut produir quelcom de ben distint. Podeu negar-ho? Aviat
us convertireu en un pal tot nu. Compreneu el que dic?

-M'alarmeu- cridà el Roser. -Mai no havia pensat en semblant cosa.

-No; mai no us heu encaparrat a pensar gaire. Però no heu
reflexionat mai, per atzar, per quína raó devia ésser que floríeu, i
de la manera que floríeu, i còm era que ho féieu d'una manera i no
d'una altra?

-No- respongué el Roser; -floria de goig, perquè no podia fer
altrament. El sol escalfava tant, l'oratjol refrescava tant; bevia
rosada clara i pluja feixuga; respirava... vivia! Després, em pujava
de terra una mena de força, i em venia una força de dalt. Sentia una
quantitat de plaer sempre nou, sempre gran, i no tenia més remei que
florir. Era la meva vida; no podia fer altrament.

-Heu tingut una vida ben planera- observà el Cargol.

-Verament, molt m'ha estat concedit- digué el Roser -però ara ja no
em serà concedida altra cosa. Vós teniu un d'aquests senys
consirosos que rumien profundament, i tan afavorit que espalmareu al
món.

-No tinc, en cap manera, aquest propòsit- digué el Cargol. -El món
no significa res per a mi. Què se me'n dóna del món? Prou feina tinc
amb mi mateix i a dins de mi.

-Però en aquesta terra, no hauríem de donar al proïsme nostre millor
ajut, contribuint amb el que poguem? Sí; jo només he estat capaç que
de donar roses; però vós, vós que heu arreplegat tantes virtuts...
què heu donat al món? Què li donareu?

-Què li he donat? Què li donaré? Li escupo al damunt! No és bo per
res! No m'interessa gens ni mica. Doneu vostres roses -d'aquí no en
podeu passar;- que els avellaners donguin avellanes, i les vaques
donguin llet. Cada un de vosaltres té el seu públic; jo tinc el meu
a dins de mi. Em ficaré dintre meu, i allí romandré. El món no és
res per a mi.

I el Cargol es retirà dins la seva casa, i s'hi amuradà.

-Quína llàstima, quína pena!- exclamà el Roser. -Jo no puc lliscar
dins un aixopluc, per més que pugui desitjar-ho. Sempre he de
brollar cap enfora, brollar roses. Les fulles cauen, i volen quí sap
aon entre el vent. Però vaig veure una de les roses posada dins un
devocionari pertanyent a la mestressa de la casa; una altra de les
meves roses anà a raure al pit d'una noia bella i jovençana, i una
altra fou besada pels dolços llavis d'un infant en un èxtasi
d'alegria. Tot això m'encisava tant! Era per a mi una veritable
felicitat... són recordances de les més gustoses que hi hagi a la
vida.

I el Roser anà florint en la seva innocència, mentre el Cargol es
retirava dins la seva casa apegalosa. El món no era res per a ell!

Passaren els anys.

El Cargol havia retornat a la terra, el Roser havia retornat a la
terra; també la seca fulla de rosa del devocionari havia
desaparegut, però noves fulles de rosa florien en el jardí i hi
havia nous cargols que lliscaven a dins de llurs cases: el món no
era res per a ells!

Llegirem també llur història? No fóra pas diferent.




EL SOLDADET DE PLOM



Una vegada hi havia vint-i-cinc soldats de plom, tots germans,
perque eren de la mateixa vella cullera de plom. Cada un dels homes
tenia el seu fusell a l'espatlla, mirava al seu davant de fit a fit
i portava el més elegant uniforme roig i blau que hom pogués
imaginar.

La primera cosa que sentiren en llur nou món, en ésser llevada la
tapadora de la capsa, fou el picament de mans d'un minyonet que
cridava:

-Soldats, soldats!

Era la diada del seu natalici, i tot just acabaven de fer-n'hi
present: així és que no perdé gens ni mica de temps a plantar-los
damunt la taula.

Tots els soldats eren exactament iguals, amb una excepció: n'hi
havia un que diferia dels altres a tenir una sola cama. Perquè fou
el darrer que hom havia fet, i no havia restat plom abastament per a
acabar-lo. Tanmateix, però, ell es tenia tan bé damunt la seva única
cama com els altres damunt dues; i el fet és que ell era el que ara
esdevindrà famós.

Damunt la taula on anaven essent plantats, hi havia moltes d'altres
joguines; però la principal cosa que recaptava l'esguard era un
delitós castell de paper. A través de les menudes finestretes,
hauríeu pogut talment mirar dins les cambres. A la part de fora hi
havia alguns arbrets rabassuts que voltaven un petit mirall
representant un llac, la superfície del qual reflectia els cignes de
cera que hi nedaven. Era ben, ben enciser; però la cosa més bonica
que tenia era una donzelleta que romania a la porta, tota badada,
del castell. També ella era feta de retalls de paper, però portava
un vestit de la glassa més lleugera, amb una exquisida cinteta blava
damunt les seves espatlles, com si fos una banda, on hi havia
encastada una antiqüela tan gran com tota la seva cara.

La donzelleta estenia tots dos braços, perquè era una balladora; i,
tot ballant, havia alçat en tanta de manera una de les seves cames,
que el soldat de plom no la podia veure gens ni mica, i va suposar
que també ella no tenia sinó una sola cama.

-Aquesta fóra la muller que m'escauria!- va pensar. -Però és d'una
categoria molt massa enlairada: viu en un palau, mentre que jo no
tinc sinó una capsa, i, encara, som vint-i-cinc a partir-nos-la. No,
allò no fóra pas un estatge digne d'ella; però haig de fer mans i
mànegues per entaular-hi coneixença.

Després jagué tan llarg com era a l'altra banda d'una capsa de rapè
que era damunt la taula. D'aquell indret estant podia veure d'allò
més bé la petita damisel·la, qui continuava de tenir-se damunt una
sola cama sense perdre l'equilibri.

A una hora tardana del vespre els altres soldats foren encabits a
llur capsa, i la gent de la casa se'n anà a jóc.

Aleshores els tocava el torn a les joguines, de jugar: elles
s'entretenien fent-se visites, donant batalles i concertant balls.
Els soldats de plom començaren de moure fressa de llur capsa estant,
perquè volien aplegar-se als jocs; pero no podien tirar enllà la
tapadora. Els peta-nous feien salts mortals, i el llapis gargotejava
ximpleries damunt la pissarra.

Hi hagué tant d'aldarull, que el canari es despertà i s'hi uní; però
les coses que deia eren en vers. Els dos únics que no es bellugaven
eren el soldat de plom i la petita balladora. Ella estava tan
enravenada com sempre, sobre la punta d'un peu, amb els braços
estesos; ell estava igualment ferm damunt la seva única cama, i no
n'apartava la mirada, de la balladora, ni un sol moment.

Després el rellotge va sonar les dotze, i, patapam!, saltà la
tapadora de la capsa de rapè. Però no hi havia pas rapè, no! Hi
havia un dimoniet negre, un follet que s'enjegava.

-Soldat de plom!- digué el follet: -feu-me la mercè de guardar-vos
els ulls per a cosa del vostre ram.

Però el soldat de plom va fer veure que no ho havia sentit.

Al matí, quan els infants es llevaren, posaren el soldat de plom
damunt el marc de la finestra; i, no sé pas si fou per obra del
follet o d'una ratxada de vent, el fet és que de cop i volta la
finestra s'obrí d'una revolada, i el soldat caigué de cap, del
tercer pis en avall.

Fou una davallada terrorífica, i a la fi tocà terra, amb la cama en
l'aire i la baioneta clavada entre dues pedres del paviment.

La criada i el noiet, tot seguit corregueren cap avall, a cercar-lo;
però, baldament arribessin gairebé a petjar-lo, no ensopegaren de
veure'l.

Només que el soldat hagués dit: -Aquí só!- l'haurien trobat
fàcilment; però a ell no li semblà escaient de cridar, tot anant
d'uniforme.

Tot seguit va començar de ploure, i les gotes caigueren més i més
cuitoses, fins que arribà a congriar-se un regular torrent. Quan la
pluja fou passada, van fer via per allí dos nois del carrer.

-Mira!- va dir l'un. -Aquí hi ha un soldat de plom! Deixa'm anar a
cercar una vela.

Així és que van fer un vaixell amb un diari, i van posar el soldat
al mig del vaixell, i ell navegà avall avall, de dret cap a la
claveguera. Tots dos minyons li corrien en seguiment, picant de
mans.

Déu del cel! Quínes onades hi havia a la gola de la claveguera! Però
és que tanmateix havia plogut a bots i a barrals. El vaixell de
paper dansà d'amunt d'avall, i de tant en tant giravoltava
frenèticament. Un calfred atravessà el soldat de plom; però ell
romangué indomable i no mogué un sol membre: no feia sinó mirar de
fit a fit al seu davant, amb el fusell a l'espatlla.

De sobte el vaixell rodà sota una llarga foradada de fusta, i tot
esdevingué tan fosc com quan ell es trobava dins la capsa.

-A on diantre aniré a raure?- pensà ell, -Bé, bé; tot és per la
malvestat d'aquell follet! Oh! Només que la donzelleta estigués amb
mi dins el vaixell! baldament la tenebror fos doble, poc se me'n
donaria!

En aquell moment una grossa rata d'aigua, que vivia a la foradada,
s'enfilà.

-Teniu passaport?- demanà la rata. -Feu-me a mans el vostre
passaport.

El soldat de plom no parlà, però agafà encara més estretament el seu
fusell. L'embarcació es precipità cap endins, i la rata era al
darrera, a tocar. Ecs! Còm petava de dents, i quíns crits feia quan
trobava miques de branquetes i de palla!

Però el corrent esdevingué més i més fort. El soldat de plom ja
podia veure la claror del dia al seu davant, al cap de la foradada;
però a l'ensems va sentir un so braolador, apte per a colpir
d'esglai el cor de més ardidesa. Imagineu-vos! Allà on acabava la
foradada, el corrent es tirava de dret al gran canal. Això seria tan
perillós per a ell com ho seria per a nosaltres el precipitar-nos de
dret dins el remolinàs d'un riuàs.

Ja era, aleshores, tan a prop de l'extrem, que era impossible
d'aturar-se. El vaixell pegà embranzida cap enfora. El pobre soldat
de plom es mantingué tan estirat com li permeteren les seves forces:
ningú no podia dir d'ell que hagués arribat ni a extremir-se.

El bot giravoltà tres o quatre vegades, i s'omplí d'aigua fins al
caire: no tenia més remei que enfonsar-se. El soldat de plom estava
amb aigua fins al coll, i el vaixell anava enfonsant-se més i més.
El paper havia esdevingut més i més fluix, i a la fi l'aigua li
passà damunt el cim.

Aleshores el soldat pensà en la seva petita balladora, que mai més
no havia de tornar a veure, i aquesta tonada d'una cançó ressonà a
les seves oïdes:

_Avant, soldat
sempre gosat!
Por de morir
no et fa fugir!_

Al capdavall el paper cedí del tot, i el soldat caigué
atravessant-lo; però al mateix moment se l'empassà un peix
qui-sap-lo gros.

Oh! Quína fosca hi havia en els dintres d'aquell peix! Era fins i
tot pitjor que ésser dins la foradada. I, a més, quína estretor!
Però el soldat de plom era tan indomable com sempre, i jeia tan
llarg com era, amb el fusell a l'espatlla.

El peix es bellugava d'allò més, i feia els més frenètics moviments.

A la fi esdevingué ben quiet, i, al cap d'una estona, una escomesa
com un llampec l'atravessà.

El soldat es trobà una vegada més entre la llum del dia i algú digué
en veu alta:

-Un soldat de plom!

El peix havia estat pescat, dut a la pescateria, venut i menat a la
cuina, on la cuinera l'obrí de part a part amb un gran ganivet. La
minyona agafà el soldat per la cintura, amb dos dits, i se l'emportà
a la saleta, on tothom volgué veure l'home meravellós que havia
viatjat dins el païdor d'un peix. El soldat de plom, però, no era
gens orgullós. El plantaren damunt la taula, i, prodigi de
prodigis!, es trobà a la mateixa cambra on havia estat abans. Veié
els mateixos infantons, i les joguines, que encara eren damunt la
taula, així com el bell castell amb la balladora petita i bonica.

Encara es tenia damunt una sola cama, i mantenia l'altra en l'aire.
Ja veieu com també ella era inflexible.

El soldat estava tan commogut, que poc li hauria costat de vessar
llàgrimes d'estany; però això no hauria estat escaient. La mirava a
ella i ella el mirava a ell; però no es digueren mai cap paraula.

En aquell instant un dels infantons aixecà en l'aire el soldat de
plom, i, sense cap ni centener, el tirà al foc. Sens dubte el follet
de la capsa de rapè n'era culpable d'aquest tropell. El soldat
romania allí, abrandat per la flama i dins la calor més paorosa;
però no sabia pas si allò era l'escalfor del foc de bo de bo, o
l'escalfor de sos propis sentiments. Havia perdut totes ses colors
brillants: quí pot dir si això s'hauria esdevingut per son perillós
viatge o per son dol?

Mirà la donzelleta, i ella el mirà, i ell conegué que s'anava
fonent; pero encara feu per manera de mantenir-se test, recolzant
bravament el fusell a l'espatlla.

Una porta fou, de cop i volta, oberta: el corrent d'aire s'endugué
la balladora, i ella voleià, com un silf, cap a la flama de dret,
com el soldat; i s'arborà, i tot seguit fou consumida.

En aquell moment el soldat era reduït a una mica de plom; i quan la
minyona, al matí següent, llevà les cendres, el trobà en forma d'un
petit cor de plom. Tot ço que romania de la balladora era la seva
antiqüela, i encara tota cremada, negra com el carbó.




LA PRINCESA DE BO DE BO



Una vegada hi havia un príncep i li calia una princesa _de bo de
bo_. Ell va donar ben bé la volta al món per a trobar-ne una, però
sempre tenien un sis o un as. Hi havia abundor de princeses, però
ell trobava gran dificultat a descobrir si eren princeses de bo de
bo: sempre reparava quelcom que no acabava de fer el pes. Així és
que a la fi se'n va tornar a casa seva, i estava molt tristoi perquè
li calia de mala manera una princesa _de bo de bo_.

Un vespre hi va haver una tempesta que feia feredat: tronava i
llampegava, i l'aigua queia a bots i a barrals: tanmateix era una
nit que esgarrifava.

Al mig de la tempesta, algú trucà a la porta de la ciutat; i el rei
pare, ell mateix, anà a obrir-la.

Era una princesa dreta al defora, però malmesa una cosa de no dir
per la pluja i la tempesta. Rajava un doll d'aigua de son cabell i
son vestit, l'aigua entrava pel cim de les seves sabates i sortia
pels talons; però ella va dir que era una princesa de bo de bo.

-Aviat veurem si això és veritat- pensà la vella reina; pero no va
badar boca. Se n'anà cap al dormitori, tragué tots els llençols i
deixà un pèsol damunt les posts travesseres. Aleshores, ella que sí?
que agafà vint matalassos de llana i els posà damunt el pèsol, i
després vint matalassos de ploma i els posà damunt els matalassos de
llana. I allí havia de dormir aquella nit la princesa. L'endemà li
demanaren còm havia dormit.

-Oh! Terriblement!- digué la princesa. -Amb prou feines he tancat
els ulls en tota la nit! Déu sap què hi havia, en el llit. Hauria
dit que jeia damunt alguna cosa dura, i tinc tot el cos blau i
negre, aquest matí. És terrible!

Tot seguit veieren que devia ésser una princesa de bo de bo, quan
havia sentit el pèsol a través de vint matalassos de llana i vint
matalassos de ploma. Ningú sinó una princesa de bo de bo podia tenir
una pell tan delicada.

Així, doncs, el príncep la prengué per muller, perquè aleshores sí
que va estar segur que havia trobat una princesa de bo de bo; i el
pèsol fou posat al Museu, on hom encara pot veure'l, si ningú no
l'ha robat.

I aquesta història és de bo de bo.




EL VESTIT NOU DE L'EMPERADOR



Fa qui-sap-los anys, hi havia un emperador que tenia tanta de taleia
pels vestits nous, que hi despenia tots sos cabals.

Tant se li'n donava dels seus soldats o del teatre, o de cavalcar
per les boscúries, si no era per lluir sos vestits nous. Tenia un
vestit per cada hora del dia; i la gent, en lloc de dir, com esdevé
tractant-se de qualsevol altre rei o emperador: -És a la cambra del
Consell,- deien sempre, en aquest cas: -L'emperador és a la seva
cambra d'abillatge.

La vida era d'allò més joiosa a la gran ciutat on vivia: exèrcits
d'estrangers venien a visitar-la cada dia; i, entre ells, una
vegada, comparegueren dos estafes.

Ells es feren passar com a teixidors, i digueren que sabien de
teixir les més belles teles que hom pugui imaginar. No solament les
colors i el mostrejat eren d'una bellesa mai vista, sinó que els
vestits fets d'aquelles teles tenien la qualitat peculiar
d'esdevenir invisibles en front de qualsevol persona que no fos a
posta per al càrrec que tenia, o bé fos curta de gambals d'una
manera que hom no podia comportar.

-Deuen ésser esplèndids, aquests vestits- pensà l'emperador. -Tot
duent-los, seré capaç de descobrir quíns homes del meu reialme
ocupen indegudament llurs càrrecs. Distingiré la gent assenyada dels
ximplets. Sí; no tinc mes remei que comandar que teixeixin per a mi
un poc d'aquesta tela.

Pagà als dos estafes un munt de moneda, a l'avançada, per tal que
poguessin començar llur obra tot seguit.

Ells pararen dos telers, i feren veure que filaven; però no tenien
cap cosa damunt la llançadora. A la primeria demanaren una pila de
seda de la més fina, i fil d'or del més purificat, i posaren una i
altra cosa dins llurs maletes, mentre anaven treballant amb els
telers buits fins a quí sap quína hora de la nit.

-M'agradaria de saber còm aquests filadors se les van havent amb
llur tela- pensà l'emperador.

Però es sentí una mica colpit en reflexionar que qualsevol que fos
estúpid, o bé inepte per al lloc que ocupava, no podria veure'n res.
Ell creia, certament, que, quant a ell, no li calia tenir-ne
temences; però tanmateix pensà que enviaria de primer algú altre per
veure còm anava la cosa. Tothom  sabia, dins la ciutat, quín poder
meravellós tenia la tela, i tothom es delia per a veure quant ximple
era el seu veí.

-Enviaré mon vell i fidel ministre envers els teixidors- pensà
l'emperador. -Ell és l'home escaient per a veure el posat de la
tela, perquè és home de seny deixondit i ningú no compleix sos
deures millor que ell.

Així, doncs, el bon ministre capblanc anà dins la cambra on els dos
estafes seien, treballant amb els telers buits.

-El Cel em valgui!- pensà el vell ministre, obrint els ulls de bat a
bat. -Ai, si no puc veure absolutament res!- Però tindré gran compte
de no dir-ho.

Tots dos estafes li demanaren que tingués la bondat d'acostar-se una
mica més, i li demanaren si no li semblava d'un bell mostrejat i de
colors delitoses.

Li assenyalaren el teler buit, i el pobre ministre mirà de fit a fit
amb tota la força que pogué; però no aconseguí veure cap cosa,
perquè, naturalment, no hi havia cap cosa a veure.

-Cels piadosos!- pensà. -És possible que jo sigui un ximple? Mai
m'ho hauria pensat, i cal que ningú se n'assabenti. No sóc escaient
per al lloc que em fou confiat? Mai no diré que no puc veure la
tela.

-Bé, senyor: que no ens dieu res, de la tela?- digué el que feia
veure que filava.

-Oh! És una formosor! un encís!- digué el vell ministre, tot mirant
a través de les seves ulleres. -Quín mostrejat, i quínes colors!
Diré a l'emperador, per ma fe, que la tela m'ha plagut una cosa de
no dir.

-Ens delecta de sentir-vos-ho- feren els filadors. I després
nomenaren totes les colors i descrigueren l'especial mostrejat.

El vell ministre parà gran esment a les coses que digueren, per
poder repetir-les quan retornés al palau i veiés l'emperador.

Després els teixidors seguiren demanant més diners, més seda i més
or, per poder continuar filant; però tot anà a raure a la butxaca
llur: ni un cap de fil no anà a raure dins el teler. Ells, doncs,
continuaren, igual que sempre, filant amb els telers buits.

L'emperador no trigà gaire temps a enviar un altre fidel funcionari
per veure còm la tela anava avançant, i si estaria llesta aviat. Li
esdevingué igual cosa que al ministre: vinga mirar i mirar; però,
com que no hi havia sinó el teler buit, no pogué veure absolutament
res.

-No us apar que és una bella peça de tela?- digueren tots dos
estafes, mostrant i explicant el bell mostrejat, les belles colors,
que era impossible de veure, perquè no existien.

-Massa conec que no só un ximple!- pensà l'home. -Així és que dec
ésser inepte per a l'alta posició que m'ha estat conferida. Ho trobo
d'allò més estrany, ça com lla. Però, tanmateix, hom ha de mirar que
ningú n'hegui esment.

Així és que lloà la tela que no veia, i els assegurà que
l'embadalien les belles colors i l'originalitat del dibuix.

-És verament enciser!- digué a l'emperador.

Tota la gent de la ciutat parlava d'aquella esplèndida tela.

Aleshores que sí?, que a l'emperador el temptà el gust que passaria
de veure-la mentre encara era al teler.

Per tant, acompanyat d'una colla de cortesans selectes, entre els
quals hi havia els dos fidels funcionaris que ja havien vist abans
la tela imaginària, anà a visitar aquells dos estafes tan murris que
anaven treballant, tant de valent com havien fet sempre, amb els
telers buits.

-És magnífica!- digueren a l'ensems els dos honrats funcionaris.
-Repareu, Majestat, quín dibuix! Quínes colors!

I assenyalaren el teler buit, perquè es creien que els altres veien
la tela, ben segur.

-Déu meu!- pensà l'emperador. -No veig absolutament res! Això és
terrible! Sóc un ximple? Sóc inepte per a la corona imperial? Ah! No
podia esdevenir-me cosa pitjor.

-Oh! És una bellesa!- digué l'emperador, -Li dono la meva aprovació
més alta!

I mogué el cap amb satisfacció, tot mirant el teler buit. Res no
l'hauria pogut decidir a reconèixer que no veia cap cosa
absolutament.

Tot el seguici mirà i tornà a mirar; però no veié altra cosa que els
altres que havien mirat. Tanmateix, però, tots exclamaren, amb sa
Majestat:

-És una bellesa!

I li aconsellaren que es posés un vestit fet d'aquella prodigiosa
tela en l'avinentesa d'una gran processó que precisament estava a
punt de celebrar-se.

-És magnífica! sumptuosa! excel·lent!- digueren, l'una boca darrera
l'altra: tothom n'estava igualment enamorat.

L'emperador donà a cada un d'els bergants una orde de cavalleria per
a posar-se al trau i el títol de Cavallers teixidors.

Els estafes vetllaren tota la nit, en la vigília del dia que havia
de celebrar-se la processó, i encengueren setze candeles perquè la
gent pogués atalaiar que dalerosos estaven de deixar enllestit el
nou abillament de l'emperador.

Feren veure que treien la tela del teler. La tallaren desplegada en
l'aire, amb unes estisores d'allò més grosses, i l'anaren embastant
amb agulles per les quals no havien passat cap fil. A la fi
digueren:

-Ara ja està a punt el vestit nou de l'emperador!

L'emperador, amb sos cortesans de més enlairada categoria, anà cap
al vestit personalment; i tots dos estafes aixecaren un braç en
l'aire, així com si estiguessin agafant alguna cosa, i digueren:

-Veieu? Aquí hi ha les calces; aquí hi ha el gec; aquí hi ha el
mantell...- I així per l'estil. -Tot tan lleuger com una teranyina.
Hom pensaria que no porta res al damunt, però justament això és la
gràcia!

-Sí-, digueren tots els cortesans, Però no pogueren veure cap cosa,
perque no hi havia cap cosa a veure.

-Voldrà vostra imperial Majestat plaure's graciosament a llevar-se
els vestits que porta,- digueren els impostors -de manera que li
puguem posar els nous vestits, aquí davant del gran mirall?

L'emperador es llevà tot el seu vestit, i els impostors pretengueren
anar-li donant l'una peça de roba darrera l'altra, de les
pertanyents al vestit que havien pretès fer. Pretengueren
estrènyer-li quelcom contra la cintura i nuar-li quelcom: era el
ròssec, i l'emperador donà voltes i més voltes en front del mirall.

-Quín posat tan bell que fa sa Majestat amb el vestit nou! Còm li
escau!- exclamà tota la gent del voltant. -Quín dibuix i quínes
colors! És un vestit sumptuosíssim!

-A fora està esperant el tàlem que ha d'aixoplugar la testa de
nostra Majestat a la processó- digué el mestre de cerimònies.

-Bé, estic a punt del tot- digué l'emperador. -No m'escau d'allò més
bé, el vestit?

I donà un tomb altra vegada en front del mirall, de manera que
semblés estar considerant les grans coses que duia.

Els camarlencs que havien d'agafar el ròssec es decantaren, feren
veure que l'alçaven de terra amb totes dues mans, i anaren caminant
amb llurs mans en l'aire. No gosaven deixar traspuar que no podien
veure absolutament res.

Aleshores l'emperador anà fent sa via en la processó sota el tàlem
sumptuós, i tothom deia, pels carrers.i per les finestres:

-Que bell que és el nou vestit de l'emperador! Quín ròssec tan
esplèndid! I tot li escau ajustadíssim!

Ningú no volia que traspués que no podia veure cap cosa, perquè
aleshores no hauria estat apte per al seu lloc, o bé hauria estat un
ximplet.

Cap dels vestits que abans havia dut l'emperador no havia tingut
tant d'èxit.

-Però si no porta res al damunt!- digué un noiet.

-Oh! Escolteu l'innocent!- digué son pare. I l'una persona féu saber
a l'altra allò que el noiet havia dit.

-No porta res al damunt: un infant diu que no porta res al damunt!

-Però si és que no hi porta res, al damunt!- cridà al capdavall tota
la gent.

L'emperador es recargolà, perquè conegué que era veritat; pero pensà
que «la processó, ara, havia de seguir el seu curs» i es mantingué
més enravenat que mai, i els camarlencs anaren agafant en l'aire el
ròssec invisible.




LA DONZELLA DE LA MAR



Enllà enllà de la mar, l'aigua és tan blava com el blauet més blau,
i tan clara com el cristall més clar; però és molt pregona, massa
pregona perquè un cable la sondegi, i, si molts campanars fossin
amuntegats l'un damunt de l'altre, no podrien pas arribar des del
jaç de la mar fins a la superfície de l'aigua. És allà baix de tot
que viu la Gent de la Mar.

Ara no us imaginéssiu pas que a la fondària no hi ha sinó l'arena
blanca tota nua. Oh! no; arbres i plantes dels més meravellosos hi
creixen, amb unes tiges i fulles tan vincladisses que, al més lleu
moviment de l'aigua, elles es mouen, així com si fossin vivents.
Tots els peixos, grans i petits, llisquen entre les branques, igual
que aquí dalt llisquen els ocells, a través de l'aigua. El palau del
Rei de la Mar rau a l'indret més pregon. Ses parets són de coral, i
les llargues finestres punxegudes de l'ambre més clar; però el
sostre és fet de petxines que s'obren i es tanquen amb l'ondulació
de l'aigua. Això és d'un bell efecte, perquè hi ha perles
resplendents a l'interior de cada cLosca, cada una de les quals
seria l'orgull de la corona d'una reina.

El Rei de la Mar feia molts d'anys que havia perdut la seva muller,
però sa vella mare es captenia de la casa. Era una dona assenyada,
encara que tan orgullosa de sa noble naixença, que portava dotze
ostres a la cua, mentre les altres grans dames només podien dur-ne
que sis. Altrament era digna de tota lloança, sobretot perquè
estimava tant les princesetes de la mar, ses nétes. Eren sis belles
noies, però la més jove era la més bonica de totes: la seva pell era
tan blanca i delicada com una fulla de rosa, sos ulls tan blaus com
el més pregon del mar; però, així com les altres, no tenia peus, i
en lloc de cames duia una cua de peix.

Solien passar-se tot el sant dia jugant a les grans sales del palau,
on flors vivents brollaven de les parets. Quan les grans finestres
d'ambre eren obertes, els peixos hi entraven, així com les orenetes
volen dins nostres cambres quan obrim les finestres; però el peix
nedava de dret cap a les princesetes, menjava de les mans llurs, i
permetia que el tustessin.

Fora del palau hi havia un gran jardí, amb arbres d'un roig encès i
un blau pregon, el fruit dels quals resplendia com l'or, mentre les
flors lluïen com foc damunt llurs tiges sempre onejants. Hom hi
petjava la més fina arena, però d'una blava tinta fosforescent. Tota
cosa era amarada, allà baix, d'una blava llum meravellosa; més aviat
us hauríeu cregut que éreu molt encimbellat pels aires, amb només
que cel damunt i dessota, que no pas que us trobéssiu al fons de
l'oceà. Quan la calma era absoluta, tot just podíeu llambregar el
sol, semblant a una flor de púrpura amb una tija de llum que
irradiava del seu calze.

Cada princeseta tenia el seu petit jaç de flors, on podia cavar i
plantar així com li plagués. L'una feia son jaç de flors seguint la
forma d'una balena, una altra creia gentil de dibuixar el seu com
una figura de donzelleta de la mar; però la més joveneta feia el seu
ben rodó, com el sol, i no volia sinó flors d'un matis rosat, com
sos raigs. Era una donzelleta curiosa, tota quieta i pensívola; i
mentre les altres germanes adornaven llurs jardins amb totes menes
d'objectes extraordinaris que havien arreplegat dels naufragis, ella
no hi volia sinó les flors rosades com el sol d'allí dalt, llevat de
l'estàtua d'un bell infant. Aquesta estàtua era cisellada en marbre
de la més pura blancor, i algun naufragat navili l'havia duta a
fons. Vora la estàtua plantà un desmai d'un rosa rogenc que cresqué
amb moltíssima d'ufana, i les novelles branques delicades anaren
penjant a son volt i al seu damunt, fins que gairebé tocaven l'arena
blava, on les ombres eren moradenques i anaven movent-se tot-hora,
així com les branques. Hauríeu dit que les fulles i les arrels
bescanviaven besos, tot joguinejant.

A ella no hi havia cosa que li des major plaer que sentir parlar del
món d'allí dalt, poblat d'éssers humans; i féu que la seva àvia
velleta li digués tot el que sabia de vaixells i ciutats, la gent i
els animals. Però sobre tota cosa li semblava estranyament bell que
allà dalt, a la terra, les flors tinguessin flaire, perquè no en
tenien pas als fondals de la mar; i també que les boscúries fossin
verdes, i que els peixos que hom veia passar entre les branques
poguessin cantar tan vivament i dolçament, que era una delectança de
parar-hi l'oïda. Compreneu? l'àvia en deia peixos, dels ocellets:
altrament les donzelles de la mar no l'haurien compresa, perquè mai
no havien vist un ocell.

-Quan tingueu quinze anys- digué l'àvia -us serà permès de pujar en
l'aire per la mar i seure damunt les roques al clar de lluna, i
mirar els grans vaixells que naveguen; i veureu també les boscúries
i les ciutats.

Una de les germanes faria quinze anys l'any següent, però les
altres... Bé, cada una d'elles era un any més jove que l'altra, de
manera que la més petita havia d'esperar cinc anys sencers abans que
la deixessin pujar de la fondària a veure quines coses hi havia a la
terra. Però cadascuna prometia a les altres de fer la completa
història de tot el que hagués vist i li hagués semblat més
meravellós el primer dia. Llur àvia mai no els en podia parlar
abastament: tantes i tantes eren les coses de les quals volien tenir
noves.

Cap d'elles no sentia tant de daler com la petita, la que havia
d'esperar-se mes estona i que era tan quieta i somniosa. Manta nit
s'estava vora les finestres obertes, mirant a través de l'aigua
blava tota ombrívola que els peixos fuetejaven amb llurs cues i
aletes. Podia veure la lluna i els estels, és ben veritat: eren
d'una llum pàl·lida, però semblaven molt més grans, a través de
l'aigua, del que semblen a nostres ulls. Quan veia una ombra fosca
que lliscava entre ella i aquelles alimares, sabia que o bé era una
balena que nedava damunt ella, o un vaixell carregat d'éssers
humans. Estic segur que ells mai no somniaren que una bella
donzelleta de la mar era allà baix, tot estenent ses blanques mans
envers la quilla.

La princesa més gran va arribar al seu quinzè natalici, i havia
d'aventurar-se aigua amunt. En tornar tingué a centes de coses a
dir; però el més delectable de tot, digué, era jeure a la llum de la
lluna damunt un banc d'arena en una mar tranquila, i contemplar la
gran ciutat vora la platja, on els llums guspirejaven com a estels
innombrables; parar oïda a la música i a la fressa i aldarull dels
carruatges i la gent; veure tots els cloquers i agulles de les
esglésies, i sentir el so de les campanes; i, precisament perquè no
podia anar a la platja, això li semblava més cobejable que tota
altra cosa.

Oh! Amb quín afany s'ho escoltava la germana més petita! I quan,
d'allò més tard del vespre, va estar-se a la finestra oberta i va
mirar en l'aire, a través de l'aigua foscament blava, pensà en la
gran ciutat amb tota la seva fressa i aldarull, i es va imaginar que
fins i tot sentia el so de les campanes de l'església.

L'altre any fou permès a la germana segona de muntar per l'aigua i
anar nedant on se vulla que li plagués. El sol tot just es ponia en
arribar ella a flor d'aigua: aquell fou l'espectacle més bell,
pensava ella, que mai hagués vist. Tot el cel semblava d'or, digué;
i, quant als núvols, llur bellesa era indescriptible: flotaven amb
resplendors roges i moradenques damunt sa testa. I, molt més de
pressa del que ells anaven, un esbart de cignes volava com un vel
blanc, tot allargat damunt l'aigua, cap al sol ponent. Ella va nedar
envers el sol; però ell va enfonsar-se, i s'esvaí tota la llum
rosada damunt els núvols i les aigües.

Un any després la tercera germana va muntar i, essent de molt la més
gosada, nedà cap amunt d'un ample riu que anava a raure a la mar.
Veié belles muntanyes verdes, abillades de vinyes; palaus i estatges
camperols que sotjaven les esplèndides boscúries. Sentí com els
ocells cantaven, i el sol era tan encès, que tot sovint no tenia més
remei que capbussar-se per refrescar la seva cara roent. En una
petita badia trobà una colla d'infantons que hi corrien nus i
clapotejant dins l'aigua. Ella volgué jugar-hi, però ells
s'espantaren i fugiren. Després comparegué un animalet negre: era un
gos, però ella no n'havia vist cap en sa vida. Va lladrar tan
furiosament, que ella, espaordida, va anar-se'n cap a la mar lliure.
Mai no pogué oblidar les belles boscúries, les muntanyes verdes i
els bells infants que podien nedar per l'aigua, baldament no
tinguessin cua com els peixos.

La quarta germana no era tan valenta: va romandre a la part més
llunyana de l'oceà, i, segons el seu record, aquell era l'indret més
bell. Hom podia veure milles i milles d'estesa al seu voltant, i el
cel era al damunt com una gran cúpula de cristall. Havia vist
vaixells, però només de lluny: així és que semblaven gavines. Hi
havia delfins grotescos que feien salts mortals, i balenes
gegantines que treien dolls d'aigua pels badius com a centes de
fonts per cada banda.

Aleshores vingué el torn de la quinta germana. El seu natalici
s'esqueia en hivern: així és que veié espectacles que les altres no
havien obirat en llurs primers viatges. La mar semblava tota verda,
i arreu arreu hi suraven grans muntanyes de glaç, cada una de les
quals semblava una perla, digué, però era molt mes alta que no pas
els campanars bastits pels homes. Prenien les formes més prodigioses
i guspirejaven com a diamants. Ella havia segut en una de les més
esbarjoses, i tots els navilis que passaven es desviaven enfora,
alarmats, en veure-l'hi asseguda, amb sa llarga cabellera que
s'escampava, tota solta en el vent.

Al vespre el cel esdevingué cobert de negres nuvolades. Tronava i
llampegava, i les enormes muntanyes de glaç, que resplendien sota
els llampecs fulgurants, eren alçades ben amunt de l'aigua per les
negres ones. Tots els navilis escurçaven veles, i arreu hi havia
temença i tremolor; però ella seia quietament en sa flotant
muntanya, tot espiant la llum blava del llampec que queia en
zig-zags a dins la mar brillant.

La primera vegada que cadascuna de les germanes s'havia alçat aigua
amunt, tot havia estat delectança, de tantes coses noves i belles
que mirava; però ja més gran, i en llibertat d'anar on li plagués,
cadascuna esdevenia indiferent i enyorava casa seva: passat un mes,
si fa no fa, totes deien que, al capdavall, llur palau a la fondària
era millor que tot: era de tan bell estar!

Mant vespre, les cinc germanes, de bracet, s'alçaven plegades aigua
amunt. Tenien gentilíssimes veus, molt més clares que les de cap
mortal; i quan s'anava alçant una tempesta i esperaven que hi hauria
navilis naufragats, cantaven, amb les més enciseres melodies, els
prodigis de la fondària, tot invitant als navegaires a no tenir-ne
por. Però els mariners no podien entendre les paraules: així és que
es pensaven que allò era la veu de la tempesta; ni era per a ells de
veure aquell paradís del fons de la mar, perquè, en enfonsar-se el
vaixell, s'ofegaven i només llurs despulles podien arribar al palau
de la mar. Quan les germanes més grans muntaven així, amb els braços
enllaçats, en ésser vespre, la més petita romania endarrera tota
sola, tot mirant com se n'anaven, com si estigués a punt de plorar;
però les donzelles de la mar no tenen llàgrimes, i per això pateixen
més.

-Oh! Si jo tingués quinze anys!- deia -còm em plauria, n'estic
segura, el món d'allà dalt i la gent moridora que hi viu!

A la fi vingué son quinzè natalici.

-Ara tindreu llibertat d'anar i venir- digué la seva àvia, la vella
reina vídua. -Veniu: us agençaré com a les altres germanes!- I li
posà una corona de lliris blancs al volt del cabell, però cada pètal
de les flors era mitja perla. Després la vella reina clavà vuit
ostres a la cua de la princesa per a mostrar la seva alta categoria.

-Quín mal que fa!- deia la donzelleta de la mar.

-Heu de passar-ne la pena per raó de l'elegància!- digué la seva
àvia.

Però oh! amb quína alegria s'hauria arrabassat tota aquesta
esplendor i deixat de banda la feixuga corona! Les flors roges del
seu jardí li esqueien molt més, però no gosà de fer cap trasmudança.
-Adéu- digué. I pujà tan lleugera i tan airosa, per l'aigua, com una
bombolla.

El sol s'acabava de pondre quan ella alçà el cap damunt les aigües;
però els núvols eren encara encesos d'una claror rosada i daurada, i
l'estel vespertí guspirejava en el cel dolçament acolorat. L'airet
era suau i gerd i la mar tan tranquila com un safaretx. Un gran
vaixell de tres pals era allí a la vora, amb una sola vela posada,
perquè no feia un alè de vent, i els mariners seien al volt dels
cordatges, damunt les creuetes i als caps dels arbres. Hi havia
música i cantúries dins el navili, i en caure la fosca foren enceses
a centes de llanternes de colors: semblava que les banderes de totes
les nacions voleiessin pels aires. La donzelleta de la mar nedà de
dret fins als finestrons de les cabines, i, cada vegada que l'ona
l'enlairava, podia veure a través dels vidres transparents, colles
de gent alegrament vestida. El més bell de tots era el jove príncep,
d'ullassos ben negres. No devia tenir gaire més de setze anys, i
tota aquella festa era en honrament del seu natalici. Els mariners
dansaven a coberta, i, quan el príncep compareixia entre ells,
muntaven coets a cents, fent una claror com si fos de dia, i
espaordint en tanta de manera la donzelleta de la mar que hagué de
capbussar-se a l'aigua. Aviat s'arriscà a treure novament el cap, i
li semblà talment que tots els estels del cel caiguessin en un xàfec
al seu voltant. Mai no havia vist aquelles màgiques alimares.
Astres, qui-sap-lo grans, giraven arremolinats; peixos-de-foc eren
sospesos en l'aire blau; i tot allò es reflectia en la mar tranquila
i cristal·lina. Hi havia tanta de claror en el vaixell, que hom
podia veure la corda més petita, i la gent no ho cal dir. Oh! Que
n'era, de bell, el príncep! Còm reia i somreia en saludar sos
invitats mentre la música ressonava en la nit quieta!

S'anà fent tard i més tard, però la donzelleta de la mar no podia
llevar els ulls del navili i del bell príncep. Les llanternes de
colors foren apagades, no muntà cap més coet, i el canó ja no
retronava; però del fons de la mar venia un confós murmuri, un so
planyívol. Mentrestant ella era gronxada amunt i avall per les ones,
de manera que pogués mirar dins la cabina; però el navili va anar
movent-se i movent-se, fins que vela darrera vela fou inflada pel
vent, les ones s'embraviren, grans núvols s'acoblaren, i llampegà en
la llunyania. Oh! La tempesta seria paorosa! Aviat els mariners
hagueren d'escurçar vela. El gran navili es gronxava i anava a
rodolons a mesura que la maltempsada resplendia damunt la mar irosa.
Les negres ones s'alçaren com a muntanyes, prou grans per a
atuir-lo; pero ell s'enfonsava com un cigne entre elles, i tornava a
sortir una altra vegada, i una altra més, damunt llurs crestes
torrejants. La donzelleta de la mar trobà que aquell era un joc ben
entretingut; però no creien això els mariners. El navili petava i
gemegava; els poderosos fustatges es torçaven i es doblegaven sota
els cops poderosos; l'aigua rompia damunt les cobertes, trencant el
pal major com si fos una canya; i el navili es tombà damunt son
flanc, i l'aigua penetrà dins la cala.

Aleshores la donzelleta de la mar veié que estaven en perill, i que
havia d'anar amb compte, pel que li pertocava, amb les fustes
surants i les desferres. De moment la fosca era tan espessa que no
podia veure cap cosa; però en esclatar el llampec la claror fou tan
gran que pogué veure tot el que passava en el navili. Cada mariner
mirava per la pròpia seguretat tan bé com podia; però ella seguí amb
son esguard més especialment el jove príncep, i quan el navili
s'enfonsà el veié com s'enfonsava dins la mar pregona. A la primeria
en fou tota contenta, perquè ell aniria a estar-se amb ella; però
després féu memòria que els éssers humans no podien viure sota
l'aigua, i només un cop mort, podria anar el príncep al palau de son
pare, No! Calia que no morís. Així, doncs, nedà envers ell, entremig
dels taulons i les fustes que suraven al grat de l'aigua, oblidant
del tot que la podien esclafar. Es capbussà avall avall de l'aigua,
i muntà de bell nou entre les ones, i a la fi arreplegà el jove
príncep, en el moment precís que ja no podia nedar més dins la mar
arremorada. Sos braços i peus eren entumits; sos ulls formosos es
cloïen; i hauria mort si la donzelleta de la mar no hagués anat a
rescatar-lo. Ella mantingué son cap damunt les aigües, i deixà que
les ones els emmenessin a llur grat.

A trenc d'alba tota la tempesta era passada; del navili no se'n veia
rastre. El sol s'aixecava de l'aigua amb radiant esclat, i sos raigs
de color de rosa semblaven projectar una encesor de vida a les
galtes del príncep; però sos ulls romanien closos. La donzella de la
mar besà son bell front altívol, i menà endarrera son cabell, que
degotava. Li semblà que era com l'estàtua de marbre de son jardinet.
Tornà a besar-lo, i desitjà que pogués viure.

A la fi veié terra eixuta al seu davant, i altes muntanyes blaves,
damunt les cimes de les quals resplendia la neu, blanca com si s'hi
hagués aturat un esbart de cignes. Al peu, vora la platja, hi havia
belles boscúries verdes, i en primer terme una església o temple: no
ho sabia ben bé; però era un casal d'aquesta mena. Llimoners i
tarongers s'expandien pel jardí, i altívoles palmeres eren arran de
la porta. En aquell indret la mar formava una cala, on l'aigua era
tota tranquila, pero molt pregona, fins a arribar als penyals. A
llur peu hi havia una llenca de sorra blanca i fina: cap allí nedà
ella amb el bell príncep, i allí damunt el deixà, tenint gran esment
que el seu cap reposés més alt, sota la llum calenta del sol.

Aleshores les campanes començaren de sonar en el gran edifici blanc,
i un nombre de joves donzelles comparegueren al jardí. Aleshores la
donzelleta de la mar nedà enfora, a l'altra banda d'unes altes
roques, i cobrí son cabell i son sí amb les escumes, de manera que
ningú no pogués descobrir-li la carona; i després vigilà per veure
quí descobriria el jove príncep.

No trigà gaire estona a arribar vora d'ell una de les donzelles. De
primer semblà tota esporuguida, però això només durà un moment, i
després anà a cercar-ne unes quantes més; i la donzella de la mar
veié que el príncep anava retornant-se a la vida, i que somreia a
les que el voltaven, però mai no va somriure-li a ella. Compreneu?
Ell no sabia que ella l'hagués salvat; i ella passà tanta de pena
quan ell fou conduït a dins del gran casal, que es capbussà tota
entristida dins l'aigua, i se'n tornà cap al palau de son pare.

Sempre havia estat callada i pensívola, i ara n'esdevingué més que
mai. Les seves germanes li demanaven tot sovint què havia vist en la
seva primera visita al cim de l'aigua; però ella mai no volgué
dir-los-en res.

Més d'un vespre, més d'un matí, muntà a l'indret on havia deixat el
príncep. Veié com esdevenia assaonada, i després com era collida, la
fruita del jardí; veié fondre's la neu al cim de les muntanyes; però
mai no veié el príncep: així és que sempre tornà a casa més trista
que no estava abans. A casa seva, son únic conhort era de seure en
son jardinet, tot nuant els braços al volt de la bella estàtua de
marbre que li feia memòria del príncep. Ara tot allò s'havia tornat
ombra tenebrosa, perquè ella havia deixat de captenir-se de les
seves flors, i el jardí s'havia trasmudat en un erm negligit, de
llargues tiges i fulles entortolligades amb les branques de l'arbre.

A la fi ella no pogué comportar per més temps el seu secret: així és
que el digué a una de les seves germanes, i d'aquesta aviat el
saberen les altres, però ningú més, llevat d'una o dues donzelles
més de la mar que només ho digueren a les amigues més cares. Una
d'aquestes estava assabentada de tot el que es referia al príncep:
també ella havia vist la festa del navili; sabia d'on havia vingut
el príncep i on queia el seu reialme.

-Veniu, germaneta- digueren les altres princeses. I, tot estenent
cada una els braços damunt les espatlles d'una altra, s'alçaren de
l'aigua en llarga cadena, justament davant del palau del príncep.

Era bastit en pedra d'un groc clar i resplendent, amb grans escales
de marbre, una de les quals menava al jardí. Cúpules magníficament
daurades s'alçaven damunt la terrada, i els espais que hi havia
entre les columnes que voltaven el casal eren plens d'estàtues de
marbre que semblaven vivents. A través dels vidres clars de les
altes finestres, hom podia veure sales sumptuoses agençades amb
costoses penjarolles de seda, i les pintures de les parets,
verament, pagaven el tret de veure-les. Al mig d'una sala central,
jugava una vasta fontana, llançant els raigs de sos esquitxos cap
amunt, envers una cúpula de cristal de la teulada, a través de la
qual les lluïssors del sol il·luminaven l'aigua i les belles plantes
que creixien en l'esbarjosa conca.

Ara sabia ella l'estatge d'ell, i tot sovint solia anar-hi en ésser
vespre i a les nits, per damunt l'aigua. Nedava molt més a la vora
de la terra del que les altres gosaven, i àdhuc s'arriscava a muntar
per l'estret canal que hi havia sota l'esplèndida terrassa de
marbre, la qual deixava caure una ombra tota llarga damunt l'aigua.
Allí solia asseure's, tot mirant el jove príncep, qui es creia ésser
sol i vern a la clara llum de la lluna.

Ella el veié més d'un vespre com navegava pels voltants en son bell
vaixell, amb banderes voleiadisses i música sonadora. Ella solia
sotjar entre la verdor dels joncs; i si s'esqueia que el vent
s'apoderés de son llarg vel argentat, i algú el veia, només pensava
que era un cigne que agitava les ales.

Manta nit oí els pescadors que pescaven a l'encesa tot parlant de
les belles empreses del jove príncep; I ella es sentia ben joiosa de
pensar que li havia salvat la vida quan se l'enduien les ones, mig
mort; i no podia oblidar com el seu cap havia pesat fortament damunt
son pit i com l'havia besat apassionadament. Però ell no en sabia
res, de tot això, i mai no l'havia vista a ella, ni que fos en
somnis.

La donzelleta esdevingué més i més amant de la humanitat, i tingué
més i més daler de viure amb ella: el món dels homes semblava
infinitament major que no pas el seu. Ells podien creuar ràpidament
l'oceà amb llurs navilis; podien pujar a les muntanyes, fins i tot
per damunt els núvols; i llurs terres boscoses, abillades d'herbei,
s'estenien més enllà del que sos ulls abastessin. Hi havia moltes
coses que ella volia saber, però les seves germanes no podien pas
respondre a totes les seves preguntes: així és que ella interrogà la
seva àvia velleta, que coneixia bé el món de dalt i l'anomenava ben
escaientment «la contrada del cim de la mar».

-Si no s'ofeguen, el homes,- demanà la donzelleta -viuen sempre més,
no moren, com nosaltres fem aquí dins de la mar?

-Sí- digué la vella dama -també els cal morir, i el temps de llur
vida és, fins i tot, més curt que no pas el nostre. Nosaltres podem
viure aquí tres cents anys, però quan deixem d'existir esdevenim
senzilla escuma damunt l'aigua, i no arribem a aconseguir una tomba
entre nostres ben amats. No tenim ànimes immortals, no tenim vida
futura: som així com les algues, que, un cop tallades, no poden
reviure mai més! Els homes, al contrari, tenen un esperit que viu
per sempre, que viu després que el cos s'ha tornat pols, i s'aixeca
damunt l'aire clar, fins als estels resplendents. Així com nosaltres
muntem per l'aigua a veure la terra dels mortals, ells munten a
belles contrades inconegudes que mai no veurem nosaltres.

-Per què no tenim ànimes immortals?- demanà tristament la donzelleta
de la mar. -Jo donaria tots mos tres cents anys per esdevenir per un
sol dia ésser humà i tenir després la meva part en el reialme
celestial.

-No hem de pensar aquestes coses- digué la àvia: -estem molt millor
i som més feliços que no pas els éssers mortals.

-Així, em caldrà morir i surar com a escuma damunt l'aigua, i mai
més no tornaré a sentir la música de les ones ni a veure les belles
flors ni el sol vermell! No puc guanyar-me per cap via un esperit
immortal?

-No- digué l'àvia: -això només podria ésser si un ésser humà us amés
en tanta de manera que fóssiu per a ell més que pare i mare, i tots
els seus pensaments i tota la seva amor fossin tan centrats en vós,
que ell volgués que el sacerdot junyís les vostres mans i us jurés
de ser-vos fidel en aquest món i per tota l'eternitat: aleshores el
vostre cos seria penetrat de la seva ànima. Així, i només així,
podríeu assolir una part en la felicitat dels homes. Ell us daria
una ànima, tot conservant la seva. Però això mai no podrà
complir-se! Allò mateix que és vostra bellesa més gran dins la mar,
vostra cua de peix, és tinguda per fastigosa a la terra: tan poc
entesos són en aquest ram. Per a ésser gentil allí dalt, us calen
dos puntals matussers que ells anomenen «cames».

Aleshores la donzelleta de la mar sospirà i mirà tristament la seva
cua de peix.

-Siguem feliços- digué l'àvia: -saltem i fem gambades durant els
nostres tres segles de vida. Ben segur que és un temps prou llarg,
i, quan tot sigui acabat, reposarem força millor en nostres tombes.
Ah! Aquesta nit hi ha un ball de cort, aquí.

Aquest ball fou molt més esplèndid que no pas els que veiem a la
terra. Les parets i el sostre de la gran sala de ball eren de
cristall gruixut, però transparent. Petxines colossals d'un rosa
roig i de un verd tendre eren afilerades, a centes, a cada costat,
contenint llumenetes blaves que il·luminaven tota la cambra i
resplendien a través de les parets, de manera que la mar d'enfora
n'era tota esclarida. Hauríeu pogut veure innombrables peixos, grans
i petits, que nedaven envers les parets de cristall, els uns amb
resplendents aletes carmesines, mentre les dels altres eren daurades
i argentades. En mig de la cambra hi havia una ampla corrent d'aigua
trescadora, i damunt d'ella les donzelles de la mar i els homes de
la mar dansaven al ritme de llur bella cantúria. No hi ha éssers a
la terra que tinguin veus tan exquisides. La donzelleta de la mar
cantà més dolçament que cap d'ells, i tots li feren aplaudiment. Per
un instant es sentí el cor joiós, perquè conegué que tenia la més
bella veu que hi hagués en mar o en terra; prò aviat començà de bell
nou a pensar en el món de més en l'aire: no podia oblidar el bell
príncep i el dol que ella tenia perquè era mancada d'una ànima
immortal així com la d'ell. Així, doncs, lliscà enfora del palau de
son pare, i, mentre a dins tot era joia i alegratge, ella segué
tristament en son jardinet. De cop i volta va sentir el so d'un corn
a través de l'aigua, i va pensar:

-Ara està navegant per aquí damunt; ell, a qui jo estimo més que no
al pare i la mare; ell, a qui s'arrapen mos pensaments, i a les mans
del qual estic disposta a remetre la felicitat de la meva vida. A
tot m'arriscaré per conquerir-lo i conquerir una ànima immortal!
Mentre les meves germanes dansen en el palau del meu pare, me
n'aniré envers la bruixa de la mar, que sempre m'ha fet tanta de
basarda: ella podrà tal volta dar-me consell i ajut.

I aleshores la donzelleta de la mar deixà el jardí i se n'anà envers
els remolins braoladors darrera els quals la bruixa vivia. Mai no
havia fet abans aquell camí. Per allí no hi creixen flors ni algues:
només les nues arenes cendroses s'estenen envers els remolins que
giravolten com a furients rodes de moldre, empenyent tota cosa que
els vingui a l'abast cap a les fondàries. Li calgué passar entre
aquests remolins bullents per a arribar als domenys de la bruixa; i,
per una llarga estona de camí, l'únic tirany anava entre un llot
calent i borbollant que la bruixa nomenava «son fanguissar de
torba». La casa d'ella era més enllà, en mig d'una bròfega selva.
Tots els arbres i mates eren pòlips, mig animals i mig plantes:
semblaven serpents de centenars de caps que brollessin de la sorra.
Les branques eren llargs braços apegalosos, amb tentacles com a cucs
cargolats, cada articulació dels quals, de l'arrel estant fins al
cim de tot, era en constant moviment. S'entortolligaven estretament
al voltant de qualsevol cosa que poguessin haver, i mai no la
deixaven escapar. La donzelleta de la mar, d'enfora estant, n'era
tota espaordida: son cor glatia cuitosament de terror, i estigué a
punt de tornar-se'n; però aleshores es recordà del príncep i de
l'ànima immortal dels homes, i prengué coratge. Nuà estretament sa
llarga cabellera flotant al volt de sa testa, perquè els pòlips no
la hi poguessin agafar; creuà les seves mans damunt el pit, i es
disparà com un peix al través de l'aigua, entre els pòlips
repugnants que estenien llurs braços i tentacles sensitius envers
ella. Pogué veure còm cada un d'ells posseïa una cosa o altra,
engrapada amb el seu centenar de braços, i que estava subjecta com
si fos entre banes de ferro. Els ossos descolorits dels homes que
havien mort damunt la mar i s'havien enfonsat, sotjaven entre els
braços d'algun d'ells, mentre els altres aferraven timons i caixes
marineres, o l'esquelet d'algun animal de la terra, i fins i tot,
cosa la més horrible, una donzelleta de la mar que havien atrapat i
escanyat. Després arribà a una gran clariana del bosc, on la terra
era tota viscosa i enormes serpents d'aigua feien bots. Al mig
d'aquesta clariana hi havia una casa, feta d'ossos dels naufragats;
allí seia la bruixa, tot fent menjar un gripau a la seva boca, així
com els mortals deixen menjar sucre a un canariet. Ella anomenà
pollets seus els fastigosos serpents d'aigua, i els permeté
d'arrossegar-se damunt son pit deforme.

-Prou sé per quína cosa heu vingut aquí- digué la bruixa. -És una
gran beneiteria! Però tanmateix serà fet el que voleu, perquè us
durà a la dissort, ma gentil princesa, Necessiteu alliberar-vos de
la vostra cua de peix, i tenir en lloc d'ella dos puntals i
caminar-hi com els éssers humans, perquè el jove príncep pugui
enamorar-se de vós, i vós pugueu conquerir-lo i conquerir una ànima
immortal.- Tot dient això, féu una rialla tan repulsiva, que el
gripau i els serpents caigueren en terra i s'hi recargolaren.

-Arribeu en el moment just- digué la bruixa; -perquè després que
s'hagi alçat el sol de demà no us podria ésser d'ajut fins que un
altre any fos passat. Us faré un beuratge, i abans de la sortida del
sol heu de nedar, duent-vos-el a la vora de la mar, i heu de seure a
la platja i beure'l. Aleshores la vostra cua es migpartirà i
s'encongirà, convertint-se en allò que els homes anomenen «belles
cames», però és cosa que fa mal, com si us fendís una espasa ben
aguda. Tots els que us vegin diran que sóu la més bella filla dels
homes que mai hagin reparat. Conservareu vostra passa llisquívola,
no hi haurà qui balli com vós; però cada passa que doneu serà com si
petgéssiu ganivets esmolats: talment us farà sang. Si tot això voleu
sofrir, estic al vostre servei per ajudar-vos.

-Sí!- digué la princeseta amb veu tremolenca, pensant en el príncep
i en el guany d'una ànima immortal.

-Però recordeu- digué la bruixa -que, un cop hagueu rebut forma
humana, mai més no podeu ésser donzella de la mar, mai més no podeu
capbussar-vos dins l'aigua per anar envers vostres germanes i el
palau del vostre pare. I si no reeixíssiu a conquerir l'amor del
príncep de manera que per vós oblidés pare i mare, aferrant-se a vós
amb tot son cor, i fent que el sacerdot junyís les vostres mans i us
fes marit i muller, no guanyareu l'ànima immortal! L'endemà al matí
de les seves noces amb una altra, us cortrencareu i us convertireu
en escuma de la mar.

-Ho faré- digué la donzelleta de la mar, esblaimada com la mort.

-Però a més caldrà que em doneu la meva paga- digué la bruixa; -i no
és una futil·la, el que jo demano. Teniu la veu més bella de totes
les que hi ha al fons de la mar, i goso dir que us penseu que amb
ella el fascinaríeu; però cal que me la doneu a mi: voldré la millor
cosa que posseïu a canvi de mon beuratge preciós. Necessito
mesclar-hi la meva pròpia sang per fer-lo tan agut com una espasa de
dos talls.

-Però, si em preneu la veu,- digué la donzelleta de la mar -què em
restarà?

-La vostra bella figura,- digué la bruixa, -la vostra passa
llisquívola, i els vostres ulls que parlen; i amb això és ben segur
que podeu fer l'encís d'un cor humà. Bé! Heu perdut coratge? Traieu
la llengüeta, i us la tallaré com a paga de la potent beguda.

-Feu- digué la donzelleta de la mar. I la bruixa posà al foc la seva
caldera per bullir-hi la màgica poció.

-No hi ha res com la netedat- digué, mentre escurava l'atuell amb un
manat de serpents. Després punyí son pit i féu que la negra sang
gotegés dins la caldera, i el vapor prengué les formes més paoroses,
abastament per a estemordir a qualsevol. A cada moment la bruixa
tirava nous ingredients a la caldera; i, quan bullia, el borbolleig
feia un so com de cocodrils que ploressin. A la fi el beuratge restà
a punt, i semblava aigua de la més clara.

-Veus-la aquí- digué la bruixa. I aleshores tallà la llengua de la
donzelleta de la mar, que emmudí, i no pogué cantar ni parlar. -Si
els pòlips us agafessin, en tornar a passar a través del meu bosc,-
digué la bruixa -deixeu caure una sola gota d'aquesta aigua damunt
ells, i llurs braços i dits cauran a miques.- Però la donzelleta de
la mar no en va tenir necessitat, perquè, al sol esguard del líquid
brillant que guspirejava a la seva mà com un estel resplendent, es
feren enrera, esgarrifats. Així és que ella aviat hagué passat el
bosc, el fanguissar i el giravolt dels remolins.

Veié el palau de son pare. Les llums eren totes apagades a la gran
sala de ball, i ben segur que tota la casa dormia; pero no gosà
d'entrar-hi, ara que era muda i a punt de deixar per sempre la seva
contrada. Li semblà, de tanta de pena, que el cor se li trencava.
Lliscà cap al jardí, i arrencà una flor de cada un dels jaços de
flors de les seves germanes, tirà amb la mà besos sense fi ni compte
envers el palau, i en acabat muntà a través de l'aigua blava tota
fosca.

El sol no s'havia aixecat quan arribà a les envistes del palau del
príncep, i desembarcà en els bells graons de marbre. La lluna
resplendia clara i fulgurant. La donzelleta de la mar begué l'ardent
beuratge turmentador, i li semblà que una punyent espasa de dos
talls fendia son tendre cos; perdé el món d'obir, i jagué com si fos
morta. Quan el sol s'aixecà damunt la mar, es deixondí i s'adonà
d'un mal cruel; però davant mateix d'ella estava el jove i bell
príncep, que li clavava els ulls, negres com la nit. Ella mirà amb
els seus en terra, i veié que la seva cua de peix ja no hi era, i
que tenia les més gentils cametes blanques que cap donzella pogués
desitjar; però no duia cap abillament: així és que s'embolcallà amb
sa llarga i espessa cabellera. El príncep li demanà quí era i còm
havia arribat fins allí. Ella el mirà tendrament i amb una trista
expressió en sos ulls d'un blau fosc, però no pogué parlar.
Aleshores ell va dar-li la destra, i la menà dins el palau. Cada pas
que dava, com la bruixa li havia fet saber a l'avançada, era com si
petgés claus i ganivets esmolats; però ella ho comportà amb alegria:
conduida pel príncep, es movia tota lleugera, com una bombolla, i
ell i tots els altres es meravellaven de sa graciosa passa
llisquívola.

Abillada amb les sedes i mussolines de més preu, fou la més gran
bellesa del palau; però era muda, i no podia cantar ni parlar.
Belles esclaves revestides de sedes i or avançaren i cantaren per al
príncep i els reis sos pares. Una d'elles cantà millor que totes les
altres, i el príncep picà de mans i somrigué. Això entristí en gran
manera la donzelleta de la mar, perquè conegué que ella solia cantar
força millor. I pensà: -Oh! Tant de bo sabés que per poder trobar-me
al seu costat he dat la meva veu per tota la vida!- En acabat les
esclaves començaren de dansar gracioses dances ondejants al so d'una
música encisera; i aleshores la donzelleta de la mar, enlairant sos
bells braços blancs i alçant-se de puntetes, lliscà damunt el
paviment amb una gràcia que cap de les altres dansadores no havia
assolit. A cada moviment la seva gràcia i la seva formosor es feien
més paleses, i sos ulls arribaven més pregonament al cor que no pas
els cants de les esclaves. Tothom se'n regalà, especialment el
príncep, que l'anomenà «la seva noia trobada»; i ella anà dansant i
dansant, baldament cada vegada que son peu tocava en terra li
semblés de petjar ganivets esmolats. El príncep digué que ella
estaria sempre més a la vora d'ell, i li fou permès de dormir a
l'altra banda de la seva porta, damunt un coixí de vellut.

Ell li féu fer un vestit d'home perquè pogués cavalcar al seu
costat. Solien fer eixides cap als boscos embaumats, on les branques
verdes els fregaven les espatlles, i els ocellets cantaven entre les
fulles tendres. Ella s'enfilà a les més altes muntanyes amb el
príncep; i, encara que sos peus delicats sagnaren fins a adonar-se'n
els altres, ella no feia sinó riure i seguir el príncep fins a veure
com els núvols es movien a sota d'ells, com un esbart ocellívol,
emprenent el vol cap a les terres llunyanes.

Estatjada com era en el palau del príncep, quan, de nit, els altres
dormien, ella solia eixir cap als graons de marbre: sos peus ardents
es refrescaven dins l'aigua freda de la mar, i en aquelles
avinenteses solia pensar en els que havia deixat a la fondària.

Una nit vingueren ses germanes de bracet. Cantaven amb tanta pena,
tot nedant per l'aigua, que ella els féu senyals i elles la
reconegueren, i li digueren quín dol els havia fet passar. Després
la visitaren cada nit, i una nit ella veié d'allò més lluny la seva
àvia velleta (que per molts anys no havia estat damunt l'aigua), i
el Rei dels homes de la mar amb la corona damunt sa testa:
estengueren llurs mans envers ella, però no s'arriscaren tan al
caire de la terra com les germanes.

Dia per dia esdevingué més estimada del príncep. Ell l'estimava com
un dolç infant bon minyó, però mai no se li acudí de fer-ne la seva
reina; i tanmateix, si ella no esdevenia la seva muller, mai no
podria conquerir una ànima immortal, sinó que, en arribar el matí
que ell fos casat, es convertiria en escuma de la mar.

-No sóc de vós més amada que no pas qualsevol altra?- semblaven dir
els ulls de la donzelleta de la mar quan ell la prenia en sos braços
i li besava el front formós.

-Sí, sóu la més amada,- digué el príncep -perquè sóu la que teniu el
cor més suau, i sóu la que jo més preo; i també us assembleu a una
noia que vaig veure una vegada, però que no espero de tornar a veure
mai més. Jo era dins un navili que naufragà, i les ones em dugueren
a la platja, vora d'un temple sant on unes quantes donzelles
recitaven els divinals oficis. La més jove de totes em descobrí
damunt la platja i salvà la meva vida: no la vaig veure sinó dues
vegades. Era l'única persona que jo pogués amar en aquest món; però
vós us hi assembleu, i gairebé feu esvair la seva imatge dins mon
cor. Ella pertany al temple sant: així és que ha estat bella fortuna
la que us ha dut aquí: mai no ens separarem.

-Ai! No sap que vaig ésser jo qui salvà la seva vida!- pensà la
donzelleta de la mar, -Vaig dur-lo damunt la mar, cap a la boscúria
on és el temple. Vaig estar-me entre les escumes, i vaig espiar si
algú venia. Vaig veure la noia bonica, d'ell més amada que no pas
jo.

I la donzelleta féu un pregon sospir, perquè no podia plorar.

-«La donzelleta pertany al temple sant», ha dit ell: mai no tornarà
al món, mai més no es trobaran; i jo estic aquí amb ell, el veig
cada dia. Sí: jo el serviré, l'amaré, li abandonaré la meva vida.

Però vet aquí que corregué la veu que el príncep estava per casar-se
amb la bella filla d'un rei veí, i per aquest motiu aparellava un
esplèndid navili. Corregué la veu que el príncep eixiria a fer un
viatge per veure països próxims, però en realitat per veure la filla
del rei. S'emportaria un gran seguici. La donzelleta de la mar,
tanmateix, mogué el cap i rigué: ella coneixia molt millor que no
pas els altres les intencions del príncep. -He de fer aquest viatge-
ell li havia dit; -he d'anar a veure la bella princesa: els meus
pares ho demanen; pero mai no m'obligaran a dur-la aquí com a muller
meva; mai no podré estimar-la. No serà semblant a la bella noia del
temple a qui vós teniu retirada. Si mai em calgués escollir una
núvia, més aviat ho fóreu vós amb vostres ulls que parlen, ma dolça
i muda noia trobada!- I besà sos llavis de rosa, jugà amb son llarg
cabell, i posà son cap damunt el cor d'ella, que ja era tot
somniadís de les joies humanes, i l'ànima immortal.

-No us espantarà la mar, em penso, muda filleta mia?- digué ell quan
eren dins l'altívol navili que havia de menar-los a la contrada del
rei veí. I li parlà de les tempestes i les calmes, dels peixos
curiosos del pregon, i de les meravelles que la gent hi havia
llucat; i ella somreia en oir les seves històries, perquè sabia tota
cosa del fons de la mar força millor que ningú d'altre.

De nit, a la llum de la lluna, quan tothom dormia, llevat del
timoner que estava al timó, ella seia a un costat del navili, fent
per manera d'atravessar l'aigua clara amb sos ulls, i s'imaginava
que veia el palau de son pare, i més amunt la seva àvia velleta amb
la corona d'argent en testa, tot mirant en l'aire, a través dels
corrents contraris, cap a la quilla del navili. Després ses germanes
se enfilaven damunt l'aigua, i la miraven tristament, cargolant
llurs blanques mans. Ella els feia senyals, somreia, i estava a punt
de dir-los que tot li esdevenia al seu grat i que era sortosa, quan
el vailet de cabina s'acostava i les germanes es capbussaven; però
ell es creia que les coses blanques que havia vist no eren sinó
borrallons d'escuma.

Al següent matí el navili entrà al port de la ciutat magnífica del
rei veí. Sonaren les campanes de l'església, i les trompetes de cada
torre altívola, mentre els soldats feien parada amb banderes
voleiadisses i baionetes resplendents. Hi hagué un festival cada
dia, hi hagué un seguit de balls, i les recepcions vingueren l'una
darrera l'altra; però la princesa no era encara present, havia de
ésser portada de molt lluny (d'un temple sant, deien), on estava
aprenent totes les virtuts reials.

A la fi arribà. La donzelleta de la mar estava dalerosa de veure la
seva bellesa, i hagué de confessar que mai no havia contemplat més
gentil criatura. Sa pell era exquisidament pura i delicada; i sos
ulls confiats, del blau més pregon, resplendien en mig de les
llargues pestanyes.

-Sóu vós- digué el príncep -qui em salvàreu quan jeia a la platja
gairebé sens vida?- I prengué la seva enrojolada núvia contra el seu
cor. -Oh! Quína excessiva felicitat!- exclamà adreçant-se a la
donzelleta de la mar. -Una joia tan gran, que no havia gosat
esperar-la, s'ha complert. Vós gaudireu amb la meva joia, perquè
m'estimeu com ningú.

Aleshores la donzelleta de la mar besà la seva mà, i sentí com si ja
fos romput el seu cor.

El matí de l'endemà de les noces li portaria la mort i la
trasmudaria en escuma.

Totes les campanes de església repicaren, i els heralds anaren per
tota la ciutat pregonant les noces. Damunt cada altar, en tota la
contrada, fou cremat oli flairós en costoses llànties d'argent.
Entre la gronxadissa d'encensers que feien els sacerdots, els nuvis
junyiren les mans i reberen la benedicció del bisbe. La donzelleta
de la mar, amb un vestit de seda i or, sostenia el ròssec de la
núvia; però ses oïdes eren sordes a les melodies de la festa, sos
ulls no en veien res, de la sagrada cerimònia: pensava en la seva
mort, que s'atansava, i en tot allò que havia perdut en aquest món.

Aquell mateix vespre els nuvis s'embarcaren entre el braolar del
canó i els voleiaments de banderes. Un regi tendal de púrpura i or,
blanament encoixinat, fou bastit al mig del navili perquè la nuvial
parella hi reposés en la nit tranquila i freda.

El vent inflà les veles, i el navili passà llisquent, i gairebé
sense balandreig, damunt la mar translúcida.

En caure la fosca, llanternes de moltes colors foren enceses, i els
mariners dansaren alegrement sobre coberta. La donzelleta de la mar
no pogué menys de recordar-se de la primera vegada que pujà a flor
d'aigua i veié la mateixa pompa i alegratge; i aquesta vegada es
llançà entre els que dansaven, arremolinada, i així com l'oreneta,
quan és perseguida, llisca per l'aire. Els espectadors la aclamaren,
astorats: mai no havia dansat tan divinament. Sos peus delicats li
feien mal com si els hi tallessin amb ganivets, però ella no ho
sentia, perquè la pena del seu cor era molt més aguda. Coneixia que
aquella era la darrera nit que respiraria el mateix aire que ell, i
volgué contemplar la potent fondària i el blau cel estelat:
l'esperava una nit interminable, sense pensament i sense somnis, ja
que mai no havia tingut ànima ni havia pogut guanyar-se'n. L'alegria
i revetlla dins el navili duraren fins molt més tard de la mitja
nit; i ella anà rient i dansant, amb el pensament de la seva fi,
tota l'estona, dins el seu cor. El príncep amanyagava la seva núvia,
i ella li esbullava els rulls, negres com l'ala del corb; i amb els
braços entortolligats es retiraren al tendal sumptuós. Tot
esdevingué clos i callat a bord del navili: només el timoner
s'estava al timó. La donzelleta de la mar posà sos braços blancs
damunt una post del navili, i mirà cap a llevant en cerca de l'auba
de color de rosa: sabia que el primer raig de sol li portaria la
mort. Després veié que ses germanes s'alçaven del aigua, tan
esblaimades com ella. Llurs formoses i llargues cabelleres ja no
voleiaven al grat de l'oratjol, perquè havien estat tallades.

-Les donàrem a la bruixa per assolir el seu ajut perquè no hagueu de
morir aquesta nit! Ens ha donat un ganivet. Veu's-lo aquí. Mireu si
n'es, d'agut! Abans que surti el sol heu d'enfonsar-lo al cor del
príncep; i quan la seva sang calenta esquitxi els vostres peus, ells
s'ajuntaran de bell nou i creixeran fins a convertir-se en cua;
sereu altre cop donzella de la mar: podreu davallar per l'aigua fins
a nosaltres, i viure tres cents anys abans que sigueu trasmudada en
escuma marina, morta i salabrosa. De pressa! Cal que vós o ell moriu
abans que surti el sol. Nostra àvia,velleta, està tan dolorida que
tot son cabell blanc li ha caigut, així com el nostre caigué sota
les estisores de la bruixa. Mateu al príncep i torneu amb nosaltres!
De pressa! De pressa! No veieu la llenca rosada en el cel? D'aquí a
pocs moments sortirà el sol, i aleshores us caldrà morir!- I, tot
dient això, feren un sospir meravellosament pregon i s'enfonsaren
entre les ones.

La donzelleta de la mar retirà la cortina de púrpura del tendal, i
mirà la bella núvia adormida, amb son cap damunt el sí del príncep;
es decantà davant ell i besà son bell front; mirà el cel, on l'alba
anava estenent-se cuitosament; mirà el ganivet punxegut; i de bell
nou clavà sos ulls en el príncep, el qual, tot somniant, anomenava
la seva núvia: sí, només ella era en sos pensaments. Per un moment
el ganivet s'estremí en la mà que l'oprimia; després el llançà ben
lluny entre les ones que ara feia rosades la llum del matí; i, allà
on caigué, l'aigua borbollejà com de gotes de sang.

Un cop més mirà el príncep, amb sos ulls ja entelats per la mort;
saltà per la borda i caigué, i son cos es dissolgué en escuma.

I vet aquí que el sol sortí del mar, i amb sos raigs benignes
escalfà l'escuma mortalment freda: de manera que la donzelleta de la
mar no sentí la fredor de la mort. Ella veié el sol brillant i
damunt ella voleiaven bells éssers eteris, a cents, a través dels
quals pogué veure el blanc navili i el cel rosat. Llurs veus eren
melodioses, però tan fantàstiques que cap orella humana no les podia
oir, com tampoc cap esguard humà no podia veure llurs figures.
Lleugeres com a bombolles, voleiaven per l'aire sense ajut d'ales.
La donzelleta de la mar se adonà que tenia una figura com la llur,
que gradualment anava formant-se de l'escuma.

-Cap aquí me'n vaig?- va dir. I la seva veu sonà com la dels altres
éssers, tan sobrenatural en sa bellesa que no cap música nostra pot
reproduir-la.

-Cap a les filles de l'aire!- respongueren les altres. -Una donzella
de la mar no té ànima immortal, i mai no pot aconseguir-ne sense
guanyar l'amor d'un ésser humà. La seva vida eternal ha de comptar
amb un poder inconegut. Tampoc no tenen les filles del aire una
ànima immortal, però llurs belles accions poden crear-los-en una.
Nosaltres volem envers els tròpics, on els homes són víctimes de
vents xafogosos i pestilents, i hi portem oratges retornadors.
Escampem arreu arreu la flaire de les flors, i duem com a ròssec la
frescor i el guariment. Quan per espai de tres cents anys hem
treballat a fer tot el bé que era al nostre abast, ens guanyem una
ànima immortal, i prenem part en les joies eternes de la humanitat.
Vós, pobra donzelleta de la mar, heu lluitat amb tot el vostre cor
per allò mateix que a nosaltres ens fa lluitar. Heu sofert i patit,
us heu enlairat al món dels esperits de l'aire i ara, per vostres
belles accions, podeu, per espai de tres cents anys, crear-vos una
ànima vencedora de la mort.

Aleshores la donzelleta de la mar alçà sos braços transparents
envers el sol de Nostre Senyor, i per primera vegada trencà el plor.

Dins el navili tot era, de bell nou, vida i fressa. Ella veié còm el
príncep i sa bella núvia la cercaven: miraven tristament l'escuma
borbolladora, com si sabessin que s'havia llançat a les ones.
Invisible, ella besà la núvia damunt el front, somrigué al príncep i
s'aixecà en l'aire amb els altres esperits, cap als núvols rosats
que voleiaven més amunt.

-D'aquí a tres cents anys voleiarem així cap al Paradís.

-Podríem arribar-hi més d'hora- murmurà un d'ells, -Invisibles,
voltegem cap endins de les cases dels homes on hi ha infants, i,
cada dia que trobem un bon infant que dóna goig a sos pares i en
mereix l'amor, Déu escurça el nostre temps de prova. L'infant no sap
quan volem en mig de la cambra; però quan li somriem amb plaer, un
any dels tres cents és deixat de banda. Però si trobem un infant
dolent o mal dispost, no podem fer altra cosa que vessar llàgrimes
de dol, i cada llàgrima afegeix un dia al temps de la nostra prova.